(Publicat a L’Eco de Ribes l’11 de gener de 2019 i a L’Eco de Sitges l’1 de febrer de 2019)
Passat reis, les tertúlies locals viren ràpidament cap a la festa major. Irrompen en la conversa les novetats folklòriques, l’agençament de l’ermita i per on pot anar el pregó. Els menys agosarats parlen del temps que farà. Contra el que es diu habitualment, la nostra festa de Sant Pau no s’escau en la setmana més freda de l’any, els barbuts, sinó dies més tard. Sol coincidir amb les minves de gener, un període de bonança, amb el mar pla, que es veu lluminós des de l’ermita. Maragall les descriu així: “Com al mig de l’hivern la primavera, / així el cel avui, i el sol i l’aire”.
Les minves de gener són fràgils. Les precedeixen glaçades i les segueixen més glaçades, ventades o la pluja persistent i freda de l’hivern. Hi ha vegades que ni ens n’adonem i ja les hem passades. Són, una mica, com Pau, aquest personatge que nominalment és al centre de la festa, però que entre tota mena d’actes i tradicions, oblidem en la fredor de l’ermita, amb el seu posat trist i tràgic.
L’any 1987 va ser la darrera vegada que es va representar a Ribes el Ball de Sant Pau, un entremès parlat que n’explicava, literalment, vida i miracles. El va dirigir en Jordi Giralt, home de teatre de llarga trajectòria i fins pocs anys abans gran monitor d’esplai. L’Emili Rossell feia de Pau. Va ser tota una experiència per als que hi vam participar. He sabut que hi ha un grup de gent jove que el vol recuperar amb una nova mirada. Vejam si se’n surten. És difícil. El protagonista mateix pot arribar a ser ben incòmode.
Perquè Pau no és un sant qualsevol. És un personatge tan ambigu com històricament grandiós. Ferotge i abrandat abans i després de la conversió, seria el perfecte retrat d’un propagandista pràctic, amb idees clares, tertulià a la ràdio o articulista polític. D’aquests, avui en trobem a tots els nivells i en tot l’espectre ideològic. Aquest Pau no ens arriba i més aviat ens incomoda perquè està condicionat per les ulleres de sol del seu temps. Cada època té associades unes ulleres de sol diferents; el que costa és recordar que sempre en portem unes de posades. Pau portava les seves. Nosaltres, també, les nostres.
Però hi ha un altre Pau, que es treu les ulleres de sol i, contra tot pronòstic, escriu Cor 13:1-8, un fragment de carta extraordinari en què es troben Orient i Occident i que de fet propugna una transformació interior, d’obertura radical a l’altre mitjançant l’amor, la generositat, la tolerància, la paciència. Encara en l’actualitat, aquestes paraules són unes autèntiques minves de gener per als nostres cors glaçats pel pessimisme i les radicalitats que comporta el moment històric que vivim.
En la personalitat de Pau conflueixen tres mons: el jueu, el grecoromà i el del cristianisme naixent. Viu un temps de transformació i trobada de civilitzacions al Mediterrani, un mar que cus i recús amb viatges amunt i avall i que el fan posar-se a la defensiva o canviar la perspectiva i obrir-se a noves realitats. Com Pau, nosaltres també vivim en un món interconnectat que ens fa canviar contínuament de perspectiva i obrir-nos als altres o ens tempta a defensar radicalment el que som contra el que són els altres. La nostra disjuntiva és, també, la de Pau.
De fet, els llocs que Pau va trepitjar són, avui, territori de devastació. Palestina, Síria i Turquia, terres de guerra i mort. Les illes i costes Mediterrànies, cementiri marí de refugiats. I Roma, on morí, la trona de Salvini. També el nostre país, que ell va travessar, és territori de dolor. Aquest és el nostre hivern i és un hivern que té molt a veure amb l’oblit de Cor 13:1-8.
Les minves del gener arribaran i, si no arriben, un dia o altre esclatarà la primavera. Ara la tenim lluny. En qualsevol cas, el 25 de gener farem festa si les obligacions ens ho permeten. Espeternegaran les gralles, picaran els bastons i s’obriran les primeres flors d’ametller, blanques i ribetejades de blau i de vermell. Tant de bo sigui amb bonança perquè puguem contemplar, des de l’ermita voltada de vinyes, brunyit d’argent, el mar de Pau. El mar de la nostra vergonya i de la nostra esperança com a civilització.
lleures digitals 