(Publicat a L’Eco de Ribes, el 8 de febrer de 2019)
Les nits de febrer les recordo feréstegues. Els carrers eren buits des de mitja tarda. Sovint bufava un vent inclement i els fanals brandaven i s’anaven apagant, ara un, ara l’altre. Al costat de casa hi havia el xalet de can Puig enmig d’una bosquina de pins força alts. El vent els feia bellugar i les branques colpejaven la paret amb gran estrèpit. Els gats, que en aquesta època van moguts, miolaven i esgaripaven. Del llit estant, semblaven nadons desesperats o monstres terrorífics.
Aquests misteris s’esvaïen, esclar, amb les explicacions tranquil·litzadores de ma mare. Les paraules ho fan tot senzill. “Els nens són muts per dir com és d’ardent el dia (…)” diu Robert Graves a The cool web (La fresca teranyina, traducció de Joaquim Mallafrè) i “com d’horribles (són) les tropes que passen amb tambors. / Però tenim la parla (…)”. És el mateix que explica Teresa d’Arenys en un sonet sobre una criatura picada per un insecte “que no tenia encara / forma de vespa per a tu, ni nom”. Si hagués tingut nom, com a mínim, l’infant ho hauria entès. D’Arenys ho trasllada al món dels adults i interpel·la el lector: “I avui, que un nom reclames per dir com / fa mal el nou verí que et fibla ara”.
No tan sols els nens, doncs; també els grans necessitem noms, paraules, per pair i matisar allò que ens impressiona o que ens transcendeix, sigui la mort, el dolor, la bellesa o l’amor. Tornant a Graves: “La llengua ens embolcalla com fresca teranyina, / recer d’excés de joia, recer d’excés de por“. Lluís Duch en deia “emparaular el món”.
Però les paraules, en excés, poden ser molt males intermediàries, especialment en les relacions humanes. Quan coneixem algú, ho fem a través de les paraules: les dels altres, que el disfressen grotescament; les seves pròpies, que l’engavanyen, i les nostres, en les quals l’encaixem forçadament, com si volguéssim que l’altre es posés les nostres sabates. Sovint, els altres acaben sent víctimes de les paraules. Qui no ha perdut amics perquè entremig s’hi han posat massa paraules, pròpies o alienes? Quants amors no s’han desfet per excés de paraules? Quantes paraules han fet de tàpia i no de pont?
En aquelles nits d’infantesa, el món ens l’ajudaven a “emparaular” persones en qui confiàvem plenament: els pares, els avis o els germans. Les paraules eren sobretot, seves; però ja començaven a irrompre a les cases paraules alienes, que venien a raig des de fora. Hi havia telèfons, algun tocadiscos, potser un diari, uns quants llibres, força ràdios i, esclar, digan, por 25 pesetas, animales que trabajan en el circo, por ejemplo, un elefante. Un, dos, tres, responda otra vez.
Actualment, les nits de febrer encara són feréstegues. Els carrers continuen força buits, el vent bufa i els gats esgaripen, però alguna cosa ha canviat: les paraules entren a les cases contínuament, a doll i per tota mena de conductes. Quan es fa fosc, s’encenen milers de pantalles de televisors, mòbils, ordinadors, consoles o tauletes. La gent parla i parla, xateja, es truca, s’esbrava, s’esbronca i s’envia i rep de tot. Plouen paraules, icones, símbols, estampes laiques, arengues patriòtiques, bromes, mems, consells curatius new age, frases d’en Coelho o astracanades del darrer youtuber. Parole, parole, parole. Diu Graves que si som incapaços de controlar-les, embogirem i morirem “fredament / (…) envoltats de paraules”. Graves no havia vist cap mòbil ni res que s’hi assemblés quan ho va escriure, el 1927.
Tantes paraules multiplicades per tantes pantalles i terminals; tanta intermediació entre la realitat, els altres i nosaltres acaba sent una murga. De vegades, només de vegades, urgeix abandonar el Whatsapp, el Facebook i el mòbil. De vegades és indispensable sortir als carrers esventegats de les nits de febrer. De vegades convé afrontar la intempèrie de l’existència i dels altres amb totes les conseqüències. De vegades cal ser gats.
lleures digitals 