(Publicat a L’Eco de Ribes, el 12 d’abril de 2019)
Pedalant prop d’Aliona, camí de can Grau, veig una forma arrodonida que el cervell, massa ràpid, interpreta com un núvol, però que no ho és. Sempre passen unes dècimes de segon fins que lligo caps. És un cingle de Montserrat que, tímidament, es dibuixa enmig dels boscos del Garraf. “Les serres semblen núvols entre clarors llunyanes” diu Marià Manent a “Elfs a Montserrat”.
El primer record que tinc de Montserrat és la impressió de sentir les campanes des de l’atri de l’abadia. Els meus germans i jo, molt petits, jugant sobre aquell paviment que representa peixos i animals marins; ma mare amb les espelmes, i mon pare fent fotos. Després, la cua per pujar al cambril i el petó a la Moreneta (perquè llavors li fèiem un petó). També tinc ben present quan miràvem, des de la finestra de la cel·la familiar, els joves de la Marxa de la Llibertat, que ballaven el bugui-bugui. De sobte va arribar la policia i els va estomacar de mala manera, sense miraments. Era al setembre de 1976. Em pensava que imatges com aquelles no les tornaria a veure mai més.
Ja d’adolescent, recordo l’anada a Montserrat a peu, a final d’abril, que esperàvem amb ànsia i vivíem amb intensitat: els Pelagons, Cantallops, Sant Pau d’Ordal, Sant Sadurní, Masquefa (amb nits de discoteca i tot), Collbató i l’èxtasi de veure el paisatge des del Llençol: “El camí de la bellesa és alterós” escriu Carner. Després, la gresca a les cel·les, la vetlla i les sardanes i danses enmig de la boira. “Estel de la muntanya serrada, resplendent com el sol, escolta el teu poble, gent de tota mena que et puja a veure amb alegria” ve a dir, en llatí, la bonica cançó del segle XIV “Stella splendens in monte” del Llibre vermell, que avui podem sentir versionada tant per Savall com per la Dharma.
Montserrat és muntanya i és marededéu. En algunes cultures en dirien mare terra i Perejaume en diu “muntanya assumpta”. Aquest doble símbol és present dins de moltes cases i en llocs ben visibles d’arreu de Catalunya. També de Ribes. Fixeu-vos, per exemple, en el mosaic modernista de la façana del número 15 del carrer Nou o en el quadre de la pintora Pilar Puig que hi ha a l’església.
La força simbòlica de Montserrat traspassa l’àmbit religiós. El Mecanoscrit del segon origen, obra d’un escriptor ateu, Manuel de Pedrolo, comença dient “L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna”. Aquesta Alba és l’”Alba naixent d’estrelles coronada” del “Virolai” de Verdaguer, és a dir Montserrat. La muntanya surt a la novel·la i, al final, la protagonista pareix un fill negre i esdevé la mare de tots els humans, la gran curadora. Al poema “Essencialitat”, escrit en plena postguerra, Pedrolo ja en parlava explícitament: “Verge bruna / veu de consol / ditada postrera”, li deia a la Mare de Déu en un moment de derrota i devastació i la vinculava a la seva angoixa existencial (o al·lèrgia, Muç?): “Mare pregona / d’aquest esqueix d’amor / pàtria que ploro / i Déu que m’has oblidat”.
Enguany, el calendari farà que la festa de la Mare de Déu de Montserrat, que veiem riallera i amb el nen rialler a la falda, quasi coincideixi amb Setmana Santa, en què Maria se’ns presenta com la Pietat, amb el fill mort en braços: “Ab fonts de sang rega lo verge estrado / on, xic infant, lo bolcàs ab rialles” deia Roís de Corella, al segle XV, en un poema solemne i emocionant. Maria és qui té cura del fill sempre i n’acull el cos tant en la joia de l’arribada com en el dolor del comiat. Com la terra, que ens acull alimentant-nos i ens acull les despulles.
Desapareixeran les pàtries, les grans religions, les grans ideologies i les grans civilitzacions, però els símbols que ens interpel·len humanament prevaldran i el de la mare, alegre o dolorosa, n’és un d’essencial. De les venus mare neolítiques, passant per les talles romàniques com Montserrat, fins al fascinant projecte de videoart Mary, de Bill Viola, que hi ha a la catedral de Sant Pau de Londres, un fil simbòlic enllaça algunes constants de la humanitat. Les millors.
Quan de bon matí, al cor del Garraf, el cervell aconsegueix discernir el cingle de Montserrat dels núvols, el sol tot just s’alça i la lluna, sovint, encara és al cel. Llavors evoco altre cop Verdaguer: ”a vostres peus la lluna s’és posada, / el sol sos raigs vos dona per vestit”.
lleures digitals 