(Publicat a L’Eco de Ribes, el 24 de maig de 2019)
Quan venia el bon temps i s’allargaven les tardes, fèiem cabanes. Cabanyes, en dèiem. Per fer-les, calia cert enginy i estar al cas dels endimaris que la gent abandonava a qualsevol lloc: palets, llates, pneumàtics, cordes, caixes de nevera… Tot s’aprofitava. Hi havia cabanes en horts, patis, descampats i en moltes bosquines dels afores de Ribes.
Fer cabanes era una mena de joc de construcció ampliat. Passàvem de fer casetes amb l’Exin Castillos, el Tente o algun Lego primerenc a fer-ne a escala humana. Enllestir-les, entrar-hi i quedar ocults als ulls dels grans era part del nostre procés de creixement. Anàvem creant el nostre propi espai íntim. Fent cabanes ens fèiem com a persones.
Una cabana no té plànols previs ni requereix tràmits burocràtics ni càlculs d’estructures ni complexos escandalls de materials. Una cabana és una resposta quasi orgànica a la intempèrie. És una extensió del cos per adaptar-se a les circumstàncies. Les cabanes són pròpies de civilitzacions nòmades, de pioners que s’endinsen en terres incògnites o de persones a qui, de manera brusca o progressiva, se’ls ha enfonsat l’entorn social sobre el qual havien basat somnis i il·lusions. Però, per a una criatura, una cabana és un estímul per a l’aventura i la imaginació.
Què hi fèiem dins d’aquelles cabanes? De vegades era una simple excusa per completar un joc: la cabana podia ser el fort pel qual s’enfrontaven indis i pistolers. També podia ser l’amagatall idoni per a qualsevol activitat clandestina que us pugueu imaginar, incloent-hi l’experimentació amb coets i pólvora (cosa que fèiem cada any quan s’acostava Sant Joan). No era estrany, tampoc, de muntar-hi, al voltant, una zona d’esbarjo amb cordes a manera de lianes o improvisats gronxadors, ideals per prendre mal. De vegades l’edificació de cabanes es barrejava amb una altra activitat molt a l’ús entre les criatures d’aleshores: fer petits horts amb tomaqueres, moresc, veces o enciams. Ara ho fan a les escoles.
Amb l’adolescència vam perdre l’interès per les cabanes del bosc, però a esplai i a colònies cantàvem una vegada i una altra aquella peça d’Esquirols tan enfadosa com emotiva que deia: “Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó / cal que amb una esperança trenqui la tristor. / Faré una cabana de pedra i de fang / on la terra em doni el seu guany. / Clavaré les meves arrels / creixent de cara al cel / donaré fruit abundós…”.
Vull suposar que aquella cantarella també ens ajudava a fer-nos grans. Entonant-la, qui més qui menys s’imaginava deixant la casa dels pares i iniciant un projecte vital que, llavors, passava per tenir feina, parella, un habitatge i canalla. Era, de fet, el que havíem vist fer i que tothom considerava “normal”. Llavors hi havia un full de ruta bastant clar per a la vida. O, almenys, ho semblava.
Ara sabem que darrere d’aquella cançó escrita i musicada per Joan Crosas hi feien aigües unes ideologies que ben aviat serien abolides per les circumstàncies. La crisi econòmica ens ha demostrat l’absoluta fragilitat de les cabanes de pedra i de fang altrament dites hipoteques. De terres que donin guany, o sigui oportunitats laborals i condicions de treball dignes, també se’n va perdent la mena. Pel que fa a donar fruit abundós, és a dir, tenir descendència, la nostra generació ho ha aconseguit amb penes i treballs, però les que han vingut al darrere sovint ho veuen irrealitzable o directament ho qüestionen.
Desenganyem-nos. Aquell projecte vital, tan clar i inequívoc com era, ha entrat en crisi i qui sap si és irrecuperable. Quins projectes tindran els adolescents d’ara quan surtin del que Gimferrer anomena “la cabana de la infància”? No podem pensar per ells ni hem de fer-ho. Com a molt, fer-ho fàcil sigui quina sigui la seva tria.
Després, si en tenim ganes, podrem tornar a fer cabanes. Diu Ponç Pons que “La poesia és una cabana al bosc feroç dels símbols, un clar de lluna obert al cor de les tenebres.” Allí em trobareu, si em deixen.
lleures digitals 