(Publicat a L’Eco de Ribes, el 5 de juliol de 2019)
Solíem anar prop de Terramar. Amb el Simca 1000 aparcàvem a tocar del colomar que hi havia a la porta del golf i baixàvem a la platja per davant de la discoteca de l’hotel, que em penso que es deia Yuca. No era pas una estona improductiva. A més de fer castells i forats, jugar i capbussar-nos, agafàvem tallarines i barretets i mon pare feia musclos. Quan arribàvem a casa, ens els menjàvem amb un bon sofregit de ceba i tomàquet. Els recordo boníssims. Era una experiència completa.
Ja de gran i amb canalla, he buscat musclos, però no n’he sabut trobar. Em penso que no n’hi ha o que no n’hi ha gaires. Costaria poc dir que abans la natura era pura i generosa i ara està delmada i malalta. Les coses sempre són més complicades del que semblen, perquè, llavors, les clavegueres desguassaven al mar sense la intermediació de gaires depuradores, la tèrmica de Cubelles n’escalfava l’aigua i, en els mesos sense erra, s’hi feien unes sopetes orgàniques (per no dir-ho d’una altra manera) que els musclos trobaven esplèndides i creixien macos, tendres, carnosos i amb uns magnífics bigotets.
A la sorra hi havia de tot: closques de petxines i pedretes, esclar, però també bastonets de gelat, pots de bronzejador, puntes de Señoritas, algues impregnades d’oli negre dels vaixells desmantellats al port de Vilanova, llaunes, bolquers, trossos de xarxa de pescar, vidres punxeguts, compreses, barnilles de para-sol i restes de barques. Les platges, i ho diré en veu baixa, no han estat mai tan netes, pures i impolutes com en els últims vint anys.
Anar-hi, exposar-se al sol i immergir-se en el dolce far niente és un exercici contemplatiu i sensual alhora. És contemplatiu perquè, amb el pas de les hores, la ment es deixa anar i tot allò que ens fa estar tensos, enfadats o capficats es va esvaint. El nostre ritme mental s’adapta progressivament al vaivé de les ones, als copets de la pilota en les pales, als xiscles enjogassats de la canalla i als balsàmics intervals d’ombra dels núvols passatgers. De mica en mica, passem de ser al centre capficat de l’univers a ser, simplement, univers. I és sensual perquè ens reconcilia amb el cos: el sol damunt la pell, la suor que regalima, la carícia refrescant de la marinada, els esquitxos d’aigua de mar i els granets de sorra que aixeca la brisa i sentim com petites fusades, plaents i inquietants.
Centrem-nos-hi en aquests granets voladors. Poden ser roques que els mil·lenis han desengrunat com desengrunem el pa quan, avorrits, esperem algú per dinar. Però també poden ser partícules de metralla dels bombardejos navals que hi ha hagut en aquestes platges al llarg de la història. No cal anar gaire lluny per trobar, a trenc d’ones, nius de metralladora que foren actius fa tot just 80 anys. També poden ser brosses vermelloses: el que queda de les totxanes de la runa abocada a la costa en moments d’eufòria constructora, que sol ser, també, d’eufòria destructora de tot allò que s’ha construït abans. O poden ser vidres diminuts i desgastats d’ampolles trencades que havien contingut missatges de nàufrags que no arribaran mai als seus destinataris. Després, quan ens dutxarem, quantes vides, quantes lluites, quants somnis, quantes paraules inútils, quants fracassos s’arrossegaran pel pit cap al ventre, cap al sexe, cap a les cuixes, cap als peus, cap a l’embornal de l’oblit?
Encabat, tornant cap a casa, engegarem la ràdio del cotxe i sentirem notícies estivals aparentment innòcues: que hi ha un cop d’Estat contra Gorbatxov, que dos avions s’han encastat als gratacels de Nova York o que hi ha hagut un atemptat a la Rambla. Aleshores ens adonarem que la platja, històricament un abocador marginal, és avui dia un espai central, sagrat, cuidat i preservat, un santuari lliure de la crueltat del temps.
Per tant, estimats lectors, quan aneu a la platja, abans de relaxar-vos recordeu que sou una ofrena privilegiada en el més pulcre dels altars de la història. Durarà gaire aquest privilegi? Aneu a saber. Mentrestant, gaudiu-ne. I, sobretot, no feu el sacrilegi d’agafar el mòbil per fer-vos fotos dels dits dels peus retallats en l’horitzó o correreu el risc que entri un missatge inoportú, d’aquells que ho engega tot a rodar. Bones vacances!
lleures digitals 