(Publicat a L’Eco de Ribes, el 16 d’agost de 2019)
A l’estiu no anàvem a l’escola, però fèiem repàs. Molts estudiants impartien classes al menjador de casa seva o en llocs insòlits: garatges, edificis en desús, golfes de casalots, antigues naus industrials, laboratoris, cellers o, fins i tot, galliners ben escombrats. Hi havia qui organitzava veritables emporis al voltant del repàs. Repassar volia dir fer les activitats dels coneguts “quaderns de vacances”, però també reforçar la memorització de les taules de multiplicar, de l’ortografia o dels caps cantàbrics. En definitiva, consistia a repetir i millorar, en un ambient estival, el que havíem fet durant el curs. Rèiem molt i no sé si apreníem gran cosa, però estava bé.
Repassar, etimològicament, vol dir tornar a seguir un camí que ja s’ha seguit abans. Amb cinquanta anys, tinc la certesa absoluta que no puc fer dues vegades el mateix camí, que no em puc banyar dues vegades al mateix riu ni al mateix mar ni a la mateixa piscina ni, menys encara, en aquella bassa idíl·lica, amb cap-grossos i libèl·lules, que en la superfície bellugadissa de l’aigua reflectia els mil matisos de la claror de l’estiu.
Com que repassar és impossible, el que sí que puc fer és rememorar, és a dir, evocar moments viscuts. Si ho faig, tindré la temptació de destacar-ne línies o constants i mostrar-me així com una persona coherent. Si he de ser sincer, crec que en el meu cas no hi ha gaires línies ni constants i que no soc gaire coherent. O, almenys, no prou per destacar-ho.
Hi ha molta gent que presumeix de ser coherent. Ser coherent està ben vist. Però, sovint, la coherència només és una manera d’explicar les coses. Costa poc de fer venir bé fets esparsos de la pròpia biografia i donar-hi un sentit per construir un relat vital que ens descrigui com a treballadors (evocant només moments d’esforç) o compromesos (evocant només moments de militància) o hedonistes (evocant només moments de plaer) o esportistes (agrupant tots els partits de costellada, tots els vistos per la tele i un parell de curses populars). És fàcil passar per coherent, així, i molts s’hi apunten.
Una mica de coherència de vegades és meritòria i s’agraeix, però cal anar amb compte amb els que presumeixen obsessivament de ser coherents. Més enllà de la respectable fantasia de voler explicar la pròpia vida donant-hi un sentit més o menys èpic, concordant amb els valors a l’ús, sovint el que busquen és ser un model per a la coherència dels altres. Si els altres són coherents, són manejables i previsibles. Si heu observat la vida social i política d’algun poble petit (que potser ja s’ha fet gran) ho entendreu de seguida.
Hi ha persones que s’hi senten còmodes en la radicalitat de la coherència i, sense adonar-se’n, s’hi acaben ofegant. Assumeixen tots els postulats d’una ideologia o d’una doctrina, viuen “en coherència” amb les seves idees, canvien els seus hàbits perquè ningú els titlli d’incoherents, llegeixen tan sols autors de la corda i expliquen només històries que refermen el que pensen, blasmen els que pensen diferent i maleeixen els que abandonen el seu ideari. Són els que, orgullosament, lluiran la bandera del partit sobre el taüt i tothom dirà, a l’enterro, “Quanta coherència!”.
A mi, no me n’hi posaran de banderes, al taüt, suposo. De fet, no n’hi voldria cap. Si no toqués altre remei, recorreu, sisplau, a les estovalles brutes d’un tec amb la família o els amics, amb engrunes de contradiccions, llànties de dubtes, restes d’idees abandonades, esquitxos de canvis d’opinió i, sobretot, rodals de perdó i taques d’oblit.
Sovint, quan érem a repàs, el cap ja el teníem a la bassa o el tros de mar on aniríem a remullar-nos al cap de poca estona. Avui dia encara hi ha més opcions per remullar-se i, de fet, l’estiu és un bon moment per submergir-se en la pròpia incoherència i gaudir-ne. Feu-ho. Bussegeu sense prejudicis entre els moments viscuts amb intensitat, per diversos i contradictoris que siguin. No hi busqueu cap línia, cap traç, cap constant. Descobriu-vos incoherents i complexos, és a dir autènticament humans. “El cor de l’home és una mar —deia Verdaguer—. Cap univers no l’ompliria”. Van voler que fos coherent. No ho van aconseguir mai.
lleures digitals 