(Publicat a L’Eco el 27 de setembre de 2019)
Aquest any ja ho veurem, però normalment aquests dies són de retorn a la rutina. També ho eren als primers 80. S’acabaven les feines de final d’estiu com collir o plegar garrofes i tocava anar a l’Institut. Com que a Ribes no n’hi havia, anàvem a Sitges. De vegades ho fèiem a peu, de vegades amb autoestop i, sovint, amb autobús.
Als 80 els autobusos eren destartalats. Rebufaven i fumejaven per tot arreu. Els presidia un rètol que deia “Prohibido escupir, blasfemar y hablar con el conductor”. Algú pot pensar que tal divisa era l’herència de la dictadura encara calenta, però venia de més lluny. S’hi fusionaven dues idees clau de la modernitat: la preocupació per la salut pública i, sobretot, la fe en el poder transformador de la paraula.
Joan Maragall n’havia estat un entusiasta. El 1903 va donar suport al naixement de la Lliga Catalana del Bon Mot, una entitat conservadora que lluitava contra els renecs amb la creença que una societat ben parlada podia esdevenir una societat millor. “Adorem el verb amb l’anhel de l’imperi de la seva llum, i aquesta adoració tota sola tindrà prou força per transformar el món” deia a l’Elogi de la paraula, el 1905. Al 1909, just després de la Setmana Tràgica, ja ho veia diferent i escrivia: “La bomba i el renec són, sobretot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per crear”. S’havia adonat que un llenguatge decrèpit era símptoma d’una societat convulsa. Ho deia a “Ah, Barcelona!”, un dels tres articles sobre aquella revolta que es van acabar amb la censura de l’últim, “La ciutat del perdó”, en què s’oposava a l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.
A La Muntanya Màgica de Thomas Mann, ambientada en els mateixos anys, el jove protagonista, Hans Castorp, escoltava un personatge ben singular, Ludovico Settembrini. Decrèpit i amb cognom tardoral, Settembrini era el paladí de la paraula revolucionària i la predicava en un sanatori ple de malalts, una metàfora d’Europa. Per a aquell italià tronat, la paraula i el “bell estil” podien fer progressar el món: “La política naixia de la unió, de la unitat de l’home amb la literatura, perquè la bellesa de la paraula creava la bellesa de l’acció”. La novel·la s’acabava amb Castorp combatent en la gran carnisseria de joves que fou la Primera Guerra Mundial.
Mann va fugir d’una altra carnisseria, la del nazisme, com els seus amics Erich Auerbach i Walter Benjamin. Auerbach fou un historiador de la literatura que entre d’altres coses estudiava la decadència del llatí literari, que perdia la gravitas (elegància i dignitat) i es desconjuntava a mesura que la civilització clàssica es col·lapsava entre guerres i convulsions. Va escriure Mímesis refugiat a Istambul en els mateixos anys que, a Catalunya, els diaris de totes les orientacions eren una exhibició impúdica d’insults i desqualificacions entre adversaris mentre s’anava coent la nostra particular carnisseria, la Guerra Civil. Benjamin es va suïcidar a Portbou havent escrit també sobre la degradació del llenguatge. L’enfolliment del llenguatge té com a conseqüència l’enfolliment de la realitat, venia a dir.
És lloable l’esforç d’aquells que, avui, creuen en el poder transformador del llenguatge, per exemple la gent que treballa perquè sigui menys sexista i més inclusiu. Paradoxalment, com més s’hi esforcen, més agressiu, sagnant i venjatiu és el llenguatge dels mitjans de comunicació, les tertúlies mediàtiques i les xarxes socials. Sembla que només es busqui l’adhesió incondicional i l’entusiasme dels propis i la por i l’enuig dels adversaris.
Els amos dels grans mitjans i de les xarxes on més es desplega aquesta crueltat verbal (Murdoch, Cebrián, Zuckerberg, Dorsey, Gates, etc.) han estat en més d’una ocasió els convidats estrella de la trobada de grans personalitats que es fa cada any a Davos, que és on hi ha el sanatori de La muntanya màgica de Mann. Quina època, la nostra, en què els poderosos del soli viuen del renec, l’insult i l’odi! Quina època, aquesta, en què també tornen les escopinades irradiades pels ídols de la joventut des de la gespa dels estadis de futbol!
L’únic consol és pensar que aquell autobús que ens duia a Sitges arribava malgrat els renecs, les escopinades, els xiscles, les carpetes, les maquinetes, les gomes d’esborrar, els paperets, els bolis i els xiclets que volaven a l’interior. Mai vam tenir cap accident. Potser perquè, tal com indicava el cartell, ningú parlava amb el conductor. O era sord.
lleures digitals 