La careta i la natura

(Publicat a L’Eco de Ribes el dia 7 de febrer) El meu moment de Carnaval és el Dimecres de Cendra a l’hora d’anar a treballar. L’estació de Sitges és plena de joves disfressats: alguns, morts de son; d’altres, en un estat proper al delirium tremens, i tots amb disfresses espellifades, maquillatges correguts i veus ronques. Al tren es barregen amb gent de posat taciturn que anem a treballar com cada dia. A mesura que ens acostem a Barcelona, les disfresses es van esvaint i els homes i les dones de color de cendra acabem sols. Al baixador del Passeig de Gràcia, el Carnaval és un polsim de purpurina que s’endú el corrent d’aire dels túnels de la ciutat.

No visc gens el Carnaval, però és una festa que em fascina conceptualment. Reconec que  l’explicació caldria buscar-la en Freud: les pulsions, la repressió, el malestar de la cultura, etcètera. Carner ho ventila a la perfecció en dos versos quan descriu la gent que es disfressa: “Quan llur cara pren careta, / llur natura se la treu”, diu. A començament del segle XX, quan ell escrivia, el Carnaval permetia, efectivament, desfer-se de les repressions i deixar-se anar per uns dies, subvertir l’ordre establert i donar-se a tota mena de plaers i alegries. Potser per això, quan el Carnaval anava tornant a Ribes a final dels 70, els més entusiastes n’eren la gent de l’època de Carner, els vells. Evocaven comparses, ballarugues i paròdies i tot. En el seu record, Carnaval era la festa més gran.

 Ara no cal esperar Carnaval per deixar-se anar. Es pot subvertir l’ordre establert, dir mal de les institucions i de qui es vulgui des d’un avatar fals en qualsevol xarxa social. A Internet corren mems més erosius que catorze carrosses de menjacapellans seguides. I si es tracta de deixar-se anar per la concupiscència, diuen que basta Tinder o, si m’apureu, un Satisfyer. Per viure unes hores com un potentat, hi ha Smartbox per enfangar-se als millors balnearis i Glovo promet dur-vos a casa tecs dels restaurants més chic. La Quaresma tornarà automàticament en forma de finals de mes precaris o severíssims règims per aprimar-se.

Raül Garrigasait descriu un carnaval al cor del carlisme a la novel·la Els estranys. Un militar austríac aliat dels legitimistes descobreix desconcertat que, de cop i volta, la carcúndia a la qual ha anat a socórrer es desbarata i transgredeix no pas els valors dels altres sinó els propis. El sitgetà Joan Duran situa una matinada de Carnaval als Colls la nit iniciàtica d’Eva Túrmix Ginebra en un dels millors passatges de novel·la que s’ha escrit els darrers anys. Hem de trobar en la literatura que evoca moments del passat dues  estampes d’un autèntic Carnaval transgressor, aquell que somou i transforma interiorment els que el viuen.

Segurament hi ha gent que celebra el Carnaval amb un franc desbaratament, però la imatge que dona en l’actualitat aquesta festa es belluga entre l’exhibició de creativitat i capacitat organitzativa ben enteses o la processó gramsciana de sàtires ideològicament manufacturades, sempre contra les idees dels altres. De vegades m’imagino participant en un Carnaval en què s’imposi l’autosubversió, és a dir, el capgirament real dels propis valors, l’alliberament veritable de la natura particular d’un mateix, com al poema “Carnaval” de Joan Brossa, en què cada animal es disfressa d’un altre fins que tots queden reduïts a allò que comparteixen, les inclinacions vitals més primàries, per acabar dient: “només som un de sol”.

Però la veritat és que avui dia tothom és molt coherent i està molt ben pagat del que pensa fins i tot quan es disfressa i pocs, heroics, tenen coratge de deixar-se anar de veritat. Amb mentalitat de derrota més o menys dissimulada, uns optaran per una disfressa reivindicativa, ben acordada amb els seu ideari, i uns altres per una de ben lluïda i enginyosa, que provoqui admiració. Personalment trio la caruta d’empleat sòrdid que admira la jovenalla que se’n torna disfressada cap a la vida ordinària.

Confesso que en veure’ls no puc sinó recordar amb nostàlgia que algunes vegades, no gaires, tot això ho vaig viure amb certa intensitat i també amb certa innocència: des de la berenada del Dijous Gras, passant pel dissabte a Ribes fins al dimarts a Sitges, ballant al Retiro després de la rua. En conservo alguns, petits, bells, tendres, inesborrables records.

 

cval_o.jpg

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s