La passa

 

(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el 20 de març de 2020; escrit una setmana abans)

Escric això amb la intenció d’asserenar-vos i consolar-vos, estimats lectors, de l’única manera que sé: amb les paraules. Encara no ha sortit el sol d’aquest diumenge estrany de final d’hivern i he decidit de desar en un calaix l’escrit que havia cuinat lentament durant setmanes i començar una altra vegada, de pressa.
No us diré res que no sapigueu. No soc científic ni expert, però sí que puc intentar poar, en les paraules, alguna galleda de confiança.
És evident que això que estem vivint no és nou ni és un signe de l’apocalipsi. No és el fruit dels nostres pecats. No és el càstig merescut per haver reciclat poc i malament, per haver consumit massa, per haver canviat el paper d’estrassa per les bosses de plàstic, per haver menjat carn animal ni per haver-nos torcat amb tovalloletes humides i haver-les llençat al vàter. Com a societat, som una mica deixats i hem de millorar moltes coses, però no, no ens ho mereixem.
Tampoc és una prova que hagi arribat per fer-nos més bons, perquè aprenguem lliçons còsmiques que ens portin a perfeccionar-nos com a espècie, perquè puguem descobrir potències amagades i es revelin les nostres capacitats ocultes. És un lloc comú afirmar que de tot se n’aprèn i que “un repte així —per dir-ho com els nostres contertulians mediàtics— és una oportunitat per transformar-nos”. No us vull decebre. No hi guanyarem res i hi perdrem, segur. Es morirà molta gent i se’n ressentiran les empreses, l’economia, la nostra manera de viure, tot.
Estic convençut, també, que darrere això no hi ha cap mà oculta, cap poder maligne ni cap club secret amb interessos creats que hagi volgut posar en escac el sistema per obtenir-ne algun benefici. Aquest desastre no és el braç armat dels poderosos ni el resultat d’un pla ordit per una ment perversa.
Som davant d’una passa. Les generacions que ens han precedit també van haver-ne de suportar: la grip, el còlera, la pesta negra, la pesta bubònica, etcètera. Passa és una paraula que ens dona la justa mesura de les coses. D’una banda ens diu que és inexorable: ha de passar. De l’altra, que un dia ho deixarem enrere: ja ho haurem passat.
Mentrestant, ens hem d’encomanar als valors segurs. Hem de fer cas dels consells dels metges, els científics i les autoritats sanitàries. El que no cal és que tots intentem parlar com ells. Ja fa dies que balbotegem mots que no són nostres: coronavirus, pandèmia, brot infecciós, patogenicitat i tantes altres. Fem bé de confiar en els metges, encoratjar-los i animar-los, però la tasca sanadora només la poden fer ells. I no en sabrem més per imitar el seu llenguatge.
Recordem, per un moment, la relació que hi teníem abans, amb els metges. Era, sempre, de respecte i cortesia. Per molt que els coneguéssim, per joves que fossin, els parlàvem de vostè. Hi havia una distància, que respectàvem, que els permetia actuar d’acord amb la seva formació científica, sense estar sotmesos als nostres condicionants socials. Ara hi ha ideologia per a tot: des de si hem de prendre més o menys antibiòtics fins a com hem de ser de suspicaços davant de les vacunes. Abans d’anar a veure el metge hem llegit dues-centes pàgines d’Internet i quaranta grups de WhatsApp i arribem al consultori més “empollats” que quan vam fer la selectivitat. De vegades hem d’aprendre a posar-nos al lloc que ens correspon.
A més de passa, el llenguatge popular ens ofereix una altra paraula per referir-nos a l’epidèmia: flagell. El flagell és una vara flexible per bastonejar bèsties o persones. Una bastonada és dolorosa i deixa marca. Les generacions que ens han precedit han tingut els seus flagells, alguns ben dolorosos. A més de les malalties, entre d’altres desgràcies col·lectives, han conegut la guerra i la fam.
No parlo pas de persones llunyanes. Segons l’edat que tinguem, són els nostres pares, avis o besavis. Tots van suportar durs flagells en algun moment de la seva vida i en van dur sempre la marca. I no obstant això, va arribar el bon temps, van sortir al carrer, van encendre focs de Sant Joan, van riure, van festejar, es van estimar i nosaltres som aquí.

passa91178954_10221484077268876_620816838074302464_o

ecoribes_20100320_ed1684852191_40

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s