Mentors i iniciacions

(Publicat a L’Eco de Ribes, el 10 de setembre de 2020)

De Nabókov qui me’n va parlar primer va ser la Teresa Barjau, la professora de literatura espanyola que teníem a l’institut Benaprès. Sense gaires refistolaments didàctics i amb una eficàcia absoluta, ens ensenyava literatura a partir del contacte directe amb els textos dels grans escriptors del XIX i el XX i explicacions pròpies que els relacionaven amb moviments culturals i polítics dels quals no havíem sentit parlar mai. Afectuosa i generosa, quan vaig acabar COU em va regalar Lolita. Si avui un professor ho fes, potser tindria problemes. Llavors el món i les ments s’obrien cap a una societat estable i tolerant en què la literatura era valorada com a literatura i la realitat, com a realitat.

La Teresa ens va parlar de pensadors com Marx, Lukács o Auerbach a més d’autors com Galdós, Baroja, Unamuno, Machado, Valle-Inclán Luis Martín-Santos, Octavio Paz i els grans referents europeus, Balzac, Tolstoi, Flaubert, Dostoievski, Proust, Kafka, Baudelaire, etc. També de Maragall passat pel sedàs d’Eugenio Trias. En un país que feia unes dècades que havia sortit de l’autocràcia gràcies al turisme i la industrialització (tan denostats avui dia i tan necessaris), una generació de persones d’extracció obrera accedíem a uns coneixements aparentment inútils, però que encaixaven amb un món que volia ser més culte, més obert, més ampli de mires. Era una mentora excel·lent enmig d’un bigarrat i divers elenc de professors, savis quasi tots, esotèric algun, provocadors la majoria.

Llavors les classes eren de matí i tarda i no hi havia menjador. Els de Ribes anàvem a l’institut amb bus o fent autoestop i els dos últims cursos amb Vespino. Amb el bon temps, també ens animàvem a anar-hi a peu. Per fer-ho havíem de travessar la gran rasa de la “variant”, una obra de dimensions ciclòpies que ignoràvem que un dia esdevindria una autopista. Quan arribàvem, enfangats o empolsegats, amb xiruques i mitjons gruixuts, els sitgetans se’n fotien una mica i no era estrany. Encara se’n fotien més quan, al juny, ens hi presentàvem amb espardenyes de vetes, cosa que per a nosaltres era normalíssim i no tenia cap connotació: era el que portaven molts dels nostres pares per treballar a l’estiu.

Venint de Ribes, que dormia un singular somni cubà, començàvem a descobrir que Sitges era un lloc força despert. Alguns, com jo mateix, més a contracor i més lentament que d’altres que de nit ja campaven pel Dos de Maig i  zones adjacents. En aquest apartat, vaig ser tocatardà i dels primers a deixar-ho. El primer cop que hi vaig anar va ser pel sopar de final de curs que vam fer al Vikingos. Era un dimecres, vigília de Corpus. Ho recordo força tèrbolament i potser ho barrejo amb algun altre any, però em sembla sentir la fressa d’un xàfec, els renecs d’alguns companys de l’institut que veien córrer carrers avall les catifes que estaven construint i nosaltres que ens en fotíem una mica, també, esclar.

Iniciar-se, llavors, era això: sortir de la societat on havíem crescut per entrar en territoris desconeguts i tornar-ne més madurs. L’institut, l’oci nocturn, els esplais, etc. eren iniciacions ben convencionals. Els que marxaven a l’estranger feien una iniciació valenta en una època amb menys comunicació que ara. En qualsevol iniciació, hi ha qui hi perd bous i esquelles, però la majoria, tard o d’hora, torna a la societat amb una mirada diferent.

I en qualsevol iniciació, sempre hi ha mentors. Els professors d’institut eren, llavors, mentors intel·lectuals. La seva mentoria i el que ens van ensenyar ha resultat útil en la societat estable i tolerant en la qual hem viscut molts anys. Ara, però, tot es torna bellugadís. La cultura, l’argumentació i el coneixement són substituïts per les ocurrències, l’emocionalitat i l’agressivitat verbal. Qualsevol consideració intel·lectual, qualsevol raonament que sigui més llarg de tres línies és objecte de menyspreu i sospita. L’estabilitat que als anys 80 anava estenent-se també fa aigües per tot arreu: no hi ha res segur i tothom es baralla per les restes del naufragi. 

Veient aquest panorama, potser, si en busqués, trobaria nous mentors que em serien útils per al futur que s’acosta en matèries com l’autodefensa i el paddle surf, però ja soc massa gran. Tot el que sé d’autodefensa i d’aguantar l’equilibri és el que vaig aprendre veient Karate Kid una nit d’estiu al Bell Lloc i gràcies a Déu no m’ha fet cap falta. En canvi la mirada de Nabókov, fugitiu del comunisme, fugitiu del nazisme, capaç de disseccionar moralment la societat americana i europea del segle XX, com també de tants altres escriptors que llavors vaig descobrir, m’ha servit durant anys per comprendre críticament un món estable i obert a la cultura i el coneixement que ara es descompon. Però que és el meu i no en voldria d’altre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s