Íncipit barroc

(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el 8 de gener de 2021)

Quan la pedra es belluga dins del ronyó per ser pedra i no ser ronyó és quan fa més mal. Després inicia un lent i penós pelegrinatge pel tracte urinari fins que és expulsada amb virulència. Pica a la blancor de la porcellana. Clinc, fa. Joves amb filtres de color als ulls doblen famosos a Tik-tok. Sona la tocata de l’Orfeo de Monteverdi a Spotify. Ciutadans respectabilíssims s’esbraven insultant-se a Twitter. El dolor s’esmorteeix. Comença el barroc. Tota pedra fa paret.

“Amo una pedra que, segons és dura, / no sé si és Anaxarte transformada” diu Francesc Vicenç Garcia, rector de Vallfogona. Alternar temes excelsos amb d’altres escatològics és barroc. Ell n’és un mestre i dels primers a fer-ho. Als poemes contrasta el sagrat i l’obscè. Furga el llenguatge per expressar una realitat contradictòria. Escriu sonets que es poden llegir en horitzontal i vertical i fent-ho s’avança segles a les avantguardes: “Tanta temor, Teresa, tanta pena / entre excessives glòries i alegries” li diu a Teresa d’Àvila. S’hi senten les campanes del convent i tot.

Garcia és un clergue que fa una poesia trencadora perquè el món s’ha trencat moralment. L’expansió del luteranisme, la ciència incipient, el descobriment d’Amèrica, la recepció d’Erasme i el contacte amb civilitzacions ignotes en són causes, però també l’odi i les carnisseries pròpies, la crema de bruixes, el mal generalitzat. Caravaggio a Roma revela el clarobscur que hi ha entre l’esplendor tridentí de la veritat i l’evidència d’una realitat fosca i controvertida, com ell mateix, com tots nosaltres. Europa es dessagna, però el barroc arriba a tots els confins, s’adapta a la riquesa o la misèria de cada terra i travessa les línies de foc religioses: dels angelets boteruts d’un retaule rural catòlic a la perfecció de les cantates luteranes de Bach.

En un país devastat i buit, Sebastià Vives, mestre d’obres de la Granada del Penedès, aprofita les pedres de dos baluards mig enrunats per alçar dues esglésies paral·leles: la de Sant Bartomeu i Santa Tecla a Sitges i la de Sant Pere, a Ribes, que avui anomenem Església Vella. Som a mitjan segle XVII. Els pagesos financen la de Ribes amb un 5% de la collita durant dècades i a contracor. Els de Miralpeix s’hi oposen perquè van a missa a Sitges. No són els únics. Els edificis pugen entre carències materials i morals, soldats a les cases, abusos, delmes, tributs i males collites. A Ribes, el Comú i el rector pledegen fins i tot per qui ha de pagar les cordes de les campanes. Misèria i mesquinesa.

Els dos temples s’omplen d’altars amb efectes espectaculars, pa d’or, enganys òptics, columnes salomòniques i tota mena de fornícules per donar cabuda a noves devocions i dissimular les més antigues, algunes encara paganes. “El barroc català sol radicar: s’amaga, es fa tubercle, es nodreix del que troba arran de terra” diu Raül Garrigasait, citant Perejaume, a País Barroc. Ho veiem als altars laterals de la Punta i al retorçat, sumptuós i solemníssim altar major de Sota-ribes.

Com als nostres predecessors del segle XVII, ara ens correspon convertir la runa en fonaments. La cridòria populista imposa respostes simples a reptes polítics, socials i econòmics de gran complexitat. Una resposta simple tranquil·litza, però agreuja els problemes. Els simplistes potser se’n sortirien si cadascú de nosaltres deixés de ser qui és per ser com ells, però no tenim cap intenció de fer-ho.

El futur serà barroc o no serà. El barroc té tantes obertures i jocs de miralls que permet ser un mateix de moltes maneres diferents i deixar-ho ser als altres. Barrocs ja són els nostres barris, on una merceria és veïna d’un kebab, un basar xinès, una mesquita, un sex-shop, un bar o el centre de culte dels Adventistes del Setè Dia. Barroques són les façanes, que als balcons tant et mostren una estelada com una bandera espanyola, un domàs LGTBI, un “Jesús és nat” o un dia cada cosa. Barroc és el nostre retaule cultural amb una Rosalia Immaculada, la Bernat Metge, els Pastorets, Oques Grasses, les caramelles, la Bijuteria de Juana Dolores, el CCCB,  les confraries del Rocío, els holi, les rues de Carnaval, Joc de cartes, el Sónar o les processons amb diables procaços i sants patrons. Barroca és l’economia perquè ara ja sabem que per més apriorismes ecologistes que subscrivim, no podem prescindir de turisme ni d’indústria ni d’agricultura ni de construcció ni de serveis. Barroques són les llars, botides de mòbils, tauletes, ordinadors i televisors: fornícules per a devocions particulars, cofurnes per a vicis privadíssims.

Com diuen els Txarango, aquest país “té molts noms, té molts déus”. Els temps són difícils i enmig del desastre hem de començar a construir. Amb pedres de rebuig i dolor alçarem bells edificis si els fem a l’altura de la nostra complexitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s