(publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el dia 12 de març de 2021)
Afluixa la mortaldat, s’acaba la Quaresma i s’intueix Pasqua i l’adveniment de la primavera. Recordo com fruïem, els escolans més granadets, entre el Dijous Sant i la Vetlla Pasqual. Ens agradava portar el ciri, la creu o l’encens i, també, descobrir entre els fidels les mosses de la colla mirant-nos. Algú se’n sorprèn? Vaja! Costa de fer entendre després de tants anys de simplificar i dogmatitzar, uns i altres.
Hi havia moments per a tot, fent d’escolà: per contemplar, per riure, per jugar, per flirtejar de lluny o per descobrir la força i els límits de la paraula; per exemple, quan el pare Lluís entonava l’Exultet, l’antiquíssim himne del ciri pasqual. Quanta bellesa en la penombra del misteri! La paraula no ens porta mai al fons de res, no pot, però ens hi aproxima. “Les paraules / no són sinó el contorn de l’ombra” diu Camps Mundó.
Just abans, el rector l’encenia amb el Foc Nou. El foradava amb cinc grànuls d’encens i hi gravava les xifres de l’any en curs amb un estilet. Deia: “Crist ahir i avui, principi i fi, alfa i omega. D’ell són els temps i els segles. A ell la glòria i el poder per tota l’eternitat. Amén”. En aquell moment sentia vertigen. Era com si viatgés en una màquina del temps i en sentís la textura, com si entrés en això que ara en diuen un forat de cuc.
El forat de cuc, que molts hem conegut per la ciència-ficció, és una metàfora que fan servir els físics quan la paraula científica arriba a un dels seus contorns de l’ombra, el concepte d’espaitemps. Hi ha la possibilitat de travessar-lo? Hipotèticament, sí: cal entrar en un forat de cuc segons algunes teories. A Interestel·lar, el protagonista travessa milers d’anys llum en un forat de cuc per retrobar sa filla. Les festes, com Pasqua o Nadal, són forats de cuc quotidians. La mort, la vida i el pas del temps es relativitzen i de cop sentim a prop els que són lluny.
Els cucs són curiosos i el paper simbòlic que els atorguem, també. Per exemple, la paraula “cucs” està formada per quatre cucs. Això és un joc, esclar. Abans les criatures hi jugàvem molt amb els cucs. Quan plovia i sortien els de terra, descobríem amb una innocent crueltat les lògiques de la carn i de la sang. Però, sobretot, ens fascinaven els de seda. Arribaven amb el bon temps, més o menys ara. Els teníem en capses de sabates i els alimentàvem de morera.
El cuc també és la representació del fàstic, d’allò que és execrable, de la mort. La paraula cadàver és un acrònim de CAro DAta VERmibus, carn donada als cucs. L’anorreament màxim, el buidament absolut d’un mateix, l’enfonsament en la malaltia, en la vergonya i en el rebuig social, la kenosi, sovint s’identifiquen amb un cuc: “Cuc de la terra vil, per una estona / he vingut en la cendra a arrossegar-me” escrivia Verdaguer a Flors del calvari, quan era, als ulls de la societat, baix de tot. L’Ecce homo.
Però el cuc es transforma en papallona. Gloria Fuertes ho descriu amb una simplicitat perfecta: “El gusanito / no quería ser gusano, / quería ser otra cosa. / Su deseo fue realizado, / se convirtió en mariposa”. Quan arriba el bon temps, els cucs es tornen papallones, escarabats, libèl·lules, marietes, és a dir, cuques. La Pasqua és la festa en què aquell que s’ha rebaixat a la condició de cuc és sobtadament exalçat.
A Ribes, per Pasqua, es diu: “Cuques, cuques, sortiu del niu, que Nostre Senyor és viu”. Té una gran semblança amb aquell refrany que disculpa la luxúria: “Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu”. Ja sabeu què diu un xic grollerament un altre refrany: “Perquè s’ho mengin els cucs, que s’ho fotin les cuques” és a dir, Carpe Diem. La florida primaveral és la invitació a una nova vida després de l’anorreament, però també a gaudir dels sentits, a fer l’amor.
El despertar de la primavera és quan els nens deixen de ser-ho. La vida es desplega esponerosa amb l’estímul del desig. De què parlen, sinó, la majoria de caramelles? “Cantem l’amor que portem dins. / Fem-lo arribar dalt la finestra. / Fem-lo arribar als llavis vermells. / Fem-lo vessar tot aquest vespre!” proclama sense embuts La nit de l’amor de Santiago Rusiñol i Enric Morera.
La Pasqua en la nostra cultura catòlica és el triomf del Crist, de la vida sobre la mort, però seria miserable, digne d’un cuc, no reconèixer que també és l’esclat de la joia de viure i de la inclinació natural envers l’amor i el plaer. En definitiva, la victòria esclatant de la vida. Quina tristor que hi hagi qui encara no ho entén, això! És la dimensió negativa del fet religiós: “Als llibres sagrats hi surten cucs / que s’alimenten de lletra morta” denuncia Brossa. Però quina tristor, també, que hi hagi qui menysprea amb aires de suficiència els que creiem que la mort, avui tan poderosa i desfermada, no és el final de res i que hi ha forats de cuc que transcendeixen el temps i la matèria.
lleures digitals 