(L’Eco de Sitges, L’Eco de Ribes, 14.5.2021) Aquests dies de teletreball és bo fer un xic d’exercici a trenc d’alba per no quedar engarrotat a la pantalla. Una opció és pedalar fins a Penya-riscla i sentir, de lluny, l’àngelus del campanar de Ribes just abans de decantar cap a Sitges a contemplar el mar, on algun cop m’ha semblat veure, entre blaus i rosats, una galera amb veles blanques que s’afina horitzó enllà.
El trajecte permet atalaiar els dos pobles. Han crescut molt dels 80 ençà. Hi ha arribat gent, argent i forment. És força comú sentir un lament per la petja que tot això ha deixat, diuen, en un paisatge idíl·lic, que de fet ens hem inventat, ja que llavors els boscos plagats d’erugues s’escampaven descontroladament per les feixes de vinya abandonades, hi havia runa i deixalles a tot arreu, els abocadors d’escombraries cremaven dia i nit, les urbanitzacions il·legals proliferaven, faltaven escoles, alguns nuclis no tenien ni clavegueres i la riera baixava plena de merda sense canalitzar.
En la transformació de Sitges i Ribes, com en la del conjunt de Catalunya, hi van influir molts factors, però un de gens menyspreable va ser una determinada concepció del país promoguda des de la Generalitat, que es consolidava llavors com a institució, i al voltant de la qual es formaven polítics i quadres tècnics. I també, esclar, dels ajuntaments a la mateixa època.
Em venen al cap pinzellades d’aquella acció: infraestructures educatives, culturals, sanitàries, de mobilitat i de comunicació social. Una autèntica vertebració econòmica i social del país que va abastar diversos governs, ben bé fins a la crisi del 2008.
Si escoltem l’actual cridòria política, sembla que tot això hagi estat un miratge, una enredada, res. Deu ser doncs que tinc lleganyes quan faig bici de bon matí. Val més, doncs, que evoqui els matins d’abans de la pandèmia, quan treballar era un lloc i m’agradava anar-hi a peu en les úniques hores del dia en què Barcelona era buida. Sovint feia marrada pel Gòtic o el Barri Xino, on la misèria i el poder practiquen des de temps pretèrits una curiosa sucamulla. Recordo un matí de fa tres anys, a les acaballes del 155. Em vaig parar davant la porta del Palau de la Generalitat, tancada i barrada, i hi vaig fer la foto que il·lustra aquest escrit.
A part de les barreres i la pilona, metàfora del moment, s’hi veuen les quatre columnes que flanquegen la porta. Van ser extretes fa dos mil·lennis d’una pedrera de Troia, la ciutat hel·lènica, punt mític de partida de la nostra civilització i cultura. D’allí, en una galera que va fer escala a Roma, van arribar a la seva destinació: el temple d’August de Tarragona. Amb els anys, aquelles ciutats enlluernadores van decaure com el temple mateix. Les columnes van anar a parar a l’església de Sant Pere Sescelades. Un arquitecte del renaixement, Pere Blai, les va reaprofitar per a la capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona i per a la façana del Palau de la Generalitat, a Barcelona, on van arribar també per mar.
Aquestes columnes em fan pensar com n’és de perdedor el camí cap a la civilitat. La història, a base d’involucions reaccionàries, revolucions malgirbades, incompetència, flagells o malvestats desfà sovint el camí recorregut. Em fan pensar, també, en el difícil equilibri entre el Leviatan que pot ser l’administració i la gestació de models de funcionament participatius, eficaços i eficients. I em fan pensar molt en la decadència institucional que vivim després de dècades en què les institucions han estat motor per a l’economia, la transformació del país i l’establiment d’un sistema de benestar social amplíssim i certament millorable.
La paraula institució ve del llatí institutio i vol dir allò establert, fundat en un lloc determinat, on ha penetrat (ins) per quedar-s’hi (statuere). Josep M. Esquirol al seu darrer llibre, Humà, més humà, vincula el sentit de civilitat al concepte hel·lènic de dolçor, que associa a les actituds de cura i indulgència. Al món grec van començar a aparèixer institucions que emparaven els ciutadans,hi explica. Les columnes troianes de la Generalitat són un bon símbol de les institucions consolidades que amb el pas dels anys han posat l’empara, les cures, al centre de la seva acció, però que també han hagut de forjar una economia que les possibilités.
Paradoxalment, ara que tant les cures com l’economia són una emergència i cal vertebrar el país de nou, el discurs polític tendeix a l’emocionalitat i a menysprear el valor i la tasca feta per les institucions al llarg dels anys. Potser sí, doncs, que la galera que em sembla albirar, lleganyós, quan vaig en bicicleta, no és cap miratge. Si us hi fixeu, també vosaltres, lectors, podreu veure com s’allunya i s’endú les columnes i tot el que representen altre cop cap a Troia, a l’actual Turquia.
lleures digitals 