(publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el 16.7.2021)
Una petita comitiva enfila el darrer tram del camí de les Ànimes. L’encapçala un capellà. A tocar de l’Església Vella els esperen un paleta i un jove que li fa de manobre. Fan girar la clau al pany del reixat del cementiri i obren la porta. Caminen entre columbaris fins que arriben a un nínxol concret. El capellà es posa l’estola morada, obre un breviari i en declama uns epígrafs. El paleta retira la làpida i fa caure les totxanes de l’envà. Els presents miren a l’interior. A penes s’hi distingeix un taüt blanc. Quan el forat és prou gran, el treuen. Algú se senya. Fan alçaprem i la tapa cedeix. El silenci és contorbador. Potser no senten olor de santedat, però els arriba el perfum intens dels arbres florits del recinte. Potser no constaten rastres de conservació sobrenatural, però els enlluerna el vestit verd. El que duia el dia de Sant Pere i que li van posar al cap d’una setmana, quan la van enterrar. El vestit verd de festa major d’una adolescent assassinada, Conxita Fontanals.
Ara, per un moment, viatgem a Itàlia. Situem-nos a Corialdo, prop de l’Adriàtic, el dia 6 de juliol de 1902. Una nena, Maria Goretti, es resisteix a tenir relacions amb un mosso anomenat Alessandro Serenelli, que l’assassina. Per la seva heroïcitat, la nena esdevé santa l’any 1947. Però de Maria Goretti, a Ribes, ningú no n’ha sentit a parlar un altre 6 de juliol, el de 1924. Conxita Fontanals, amb dotze anys, surt de casa seva, la masia dels Vinyals, per anar a missa. Un mosso que ha treballat a la propietat, Manel Lidón, l’assalta i la intenta violar. S’hi resisteix. Ell la degolla.
L’enterrament és la mostra de dol més sentida que es recorda al municipi. Alumna com era de la Divina Pastora, les nenes del col·legi fan processó amb estendards. En una societat fortament dividida com era la de Ribes als anys 20, tothom hi és present. El dolor i la por, el fet que uns camins tranquils s’hagin convertit de cop en perillosos impacta amb duresa en la vida local. Tot el que era estable i fiable es desfà i la nena és morta.
Lidón és detingut. El porten a interrogar. En passar pel poble, la gent, irada, l’apedrega. Confessa, el jutgen i és ajusticiat al garrot vil. Després arriba la república, l’alçament militar, la revolució i la guerra. Hi ha assassinats, afusellaments i pallisses a mansalva, però són un tabú. A Ribes, només es parla obertament d’un crim, el de la pobreta Conxita Fontanals, que plana durant quasi un segle sobre l’imaginari local. Primer és vist com una salvatjada, després com la pèrdua de la innocència d’una societat idíl·lica, més endavant com una mostra de virtut heroica i, amb els anys, se l’evoca quan es vol espantar la canalla que va sola pels camins. És l’avantsala de l’oblit. Avui el veuríem com l’obra d’un depredador sexual que va voler violar una nena i la va privar del dret a la llibertat, al domini del propi cos i a la vida.
La comitiva que ha participat en l’exhumació torna al poble. Conxita Fontanals roman al seu nínxol glacial amb el vestit verd de festa major. Som a final dels 60. L’eterna quietud dels carrers de Ribes ha desaparegut per sempre. A les cases se senten ràdios i potser algun televisor. Passen cotxes que van cap a Sitges. A la rectoria, el capellà desa en un calaix Una florecita del jardín de la Celestial Pastora i Aniversari, els relats en prosa i vers que havia escrit un col·lega seu per deixar constància de tots els detalls de l’assassinat. L’exhumació en què ha participat tanca, de fet, un període en què la beatificació de la nena es veia factible i se’n recollien relíquies, documents i fotografies. Fins i tot s’havia elaborat un projecte de santuari al Montgròs.
Però tot ha començat a girar i girar i girar com els discos de 45 revolucions que sonen a la jukebox del Quo Vadis. Ribes creix i creix i creix i creix i es transforma. Passen les dècades i arriba un nou mil·lenni. El poble, que ja no és un poble, es commou amb altres crims tan cruels com aquell. El progrés i la prosperitat toquen el cel i s’enfonsen com un castell de cartes. El cementiri acaba gestionat per una empresa funerària moderna i solvent. Un dia es troba a faltar la làpida i qui sap si tot el rastre de la nena assassinada.
Juga i balla per sempre, Conxita, com ho devies fer aquell dia de festa major, amb el teu vestit verd, pels carrers engalanats. Gaudeix de l’únic cel tangible a la terra que els adolescents somien, el que tu no vas poder viure i que com tots ells mereixies: l’estiu.
Fonts consultades
Sobre el crim:
-Anotació al dietari de Pere Miret i Cerdà, que m’ha facilitat Josep Miret, a qui ho agraeixo, com també li agraeixo algunes de les notícies de La Vanguardia i l’accés als documents de Ramon Puig.
-Ramon Puig Miret, article “Una florecita del jardín de la Celestial Pastora” i el poema “Aniversari”.
–La Vanguardia. Crimen repugnante. 8.7.1924
Sobre el procés criminal:
–La Vanguardia. Vista de una causa por asesinato. El fiscal pide la pena de muerte. 2.4.1925
–La Vanguardia. Condenado a muerte. 7.4.1925
–La Vanguardia. Notificación de sentencia. 12.4.1925
–La Vanguardia. Recurso de casación. 12.4.1925
–La Vanguardia. Ejecución de un reo. 6.1.1925
–ABC. Ejecución de un reo. 4.2.1926
-No hi incloc les referències a La Veu de Catalunya, consultables mitjançant Arca, però en aquest moment no accessibles. Quan siguin accessibles les afegiré.
Sobre l’exhumació i els intents de beatificació:
-Conversa amb Joan Giralt i Vidal, que assistí a l’exhumació com a manobre, al final dels anys 60, amb motiu d’un trasllat de nínxol. Segons m’informa, presidí l’exhumació mossèn Miquel Martí Ramoneda, rector.
-Ramon Miret, La mirada del pardal. Sant Pere de Ribes, 2005
-Fotomuntatge “Ermitatge de la Verge del Montgròs”
-Consulta l’any 2012 a mossèn Àlvar Pérez, delegat de les causes dels sants al bisbat de Sant Feliu, mitjançant mossèn Pere Milà, a qui ho agraeixo. Em va comunicar per carta que l’Arxiu Diocesà no hi havia referències del cas.
Sobre l’extraviament de la làpida:
-Xavier Miret i Mestre, escrit a L’Eco de Sitges.
lleures digitals 