(publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el 10 de setembre de 2021)
“Ballant amb dones que l’edat recalca, / adés les alçaprema, adés les falca.” És L’argentí professional, un ballarí de tangos retratat per Josep Carner. Un veí del carrer de casa va voler emular-lo amb Mary Santpere, ja gran, que actuava al Bell Lloc. Van caure i ella es va trencar la cama. Però no volia parlar d’això sinó del que va passar el dia que es va morir, el de Santa Tecla de 1992, en què vaig posar el títol que encapçala aquest escrit a una anotació a la llibreta que llavors usava com a dietari, perquè m’imaginava que seria un escriptor i, esclar, havia de tenir un dietari o una cosa semblant.
Amb les ínfules d’algú que s’imaginava un futur Moix, Montcada o Monzó, hi descrivia el captard de la festa petita de Sitges. S’havia acabat aquell estiu irrepetible dels Jocs Olímpics, en què els trens que jo no havia vist mai tan atapeïts, “semblaven paquets de pa de motlle plens de llesques per a la torradora de la platja (llesques que en sortien fumejants, untades de crema de pastanaga que el sol sucava al mar, modest esmorzar continental)”. Poc m’imaginava que aquella saturació turística acabaria sent la normalitat.
Setembre endins, de tot allò només en quedava “un estol de falciots heroics que esquinçava la tarda amb xiscles encara estivals”. Els sitgetans “estaven ocupats en ritus ancestrals de tardor” (l’acabament de la processó, les artesanals rodetes de focs d’artifici al baluard mateix), mentre els turistes de temporada, jubilats, amb els “sobrets per a la pressió al costat de les camamilles” abandonaven les terrasses per anar-se’n a ajocar als hotels. Els falciots me’ls devia inventar.
El traspàs sobtat i tranquil de Mary Santpere al seient de l’avió era un signe dels temps. Es començava a morir la generació que llavors feia turisme al setembre, molts d’ells gràcies als emergents programes socials de vacances. Eren els que havien hagut de suportar la guerra i la postguerra. Els que, com deia Joan Sales, “begueren, d’un sol glop, totes les primaveres”. Es morien els que, havent sofert el gran desastre, es van esforçar per viure una mica feliços i allunyar-nos a nosaltres de tanta merda. Ho feien amb el Mur acabat de caure i el miratge de pau i harmonia global de les cerimònies olímpiques (“Hola! Hola!”), gravat a les retines devastades.
Però aquella tardor, el seu hivern, era una primavera incipient per a les noves generacions i per a Sitges i Ribes, que iniciaven un canvi econòmic, social, cultural i demogràfic radical. L’obertura dels túnels del Garraf exactament sis mesos abans acomplia la profecia de Verdaguer sobre les localitats de la costa, “gavines blanquinoses que el vent del segle acosta”, annexades irreversiblement a una Barcelona imparable que amb “ales d’àliga les portés a volar.”
I a la perifèria costanera d’aquella Barcelona postolímpica, axis mundi, els paletes feien paret, els fusters ribotaven, els lampistes empalmaven, els guixaires allisaven, els pintors emblanquien, els botiguers venien i els cuiners escumaven olles curulles. La gent es comprava pisos, cases, cotxes. Era un bé de déu que no s’havia vist en mil·lennis.
La prosperitat extrema s’allargà anys i panys i la generació que s’hi havia criat, que se sentia classe mitjana per la gràcia dels temps que corrien, va imaginar que allò era l’avantsala d’una societat que podia ser perfecta amb molt poc esforç. Bastiren (bastírem) doncs, amb belles paraules, no menys bells projectes polítics renovadors, independents, carques, de progrés o directament revolucionaris (i els del 79 van renovar el logotip). Tot era possible políticament i ens fou permès de triar i remenar. Després, ja se sap: les subprime, la crisi, l’endeutament, la recessió, el somni esdevingut malson d’una independència prêt-à-porter i la passa.
Som de nou en temps de tardor i molts ja hem arribat també a la nostra pròpia tardor. Si em lamento d’alguna cosa no és pas d’haver-ho viscut sinó d’haver estat incapaç de descriure-ho o, més exactament, d’escriure-ho, perquè s’ho valia. Aquest és el meu fracàs personalíssim. La meva ploma ha estat de poca volada, com les de les gallines que la gent tenia als patis abans que comencessin a sortir ordenances prohibint-les perquè els galls matiners destorbaven en la nova era del civisme naixent a la ciutat celeste, dia sense nit, del progrés i la prosperitat infinits.
Han fet més sort aquells projectes polítics que volien transformar aquest nostre racó de món que les meves pretensions de reflectir-ho literàriament? Escrites o dites, falses o vertaderes, ampul·loses o simples, publicades o inèdites, tant vostès com jo encara tenim les paraules i podem fer-les servir per reconèixer, revisar i redimir els nostres fracassos individuals o col·lectius o per continuar escalfant el cap de la gent amb les banderes i les històries de sempre, com si res no hagués passat.
lleures digitals 