(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el 7 de gener de 2022)
El canvi d’any no és una coordenada ben definida i sort en tenim dels anys de traspàs per no haver de celebrar Nadal a l’estiu. Les eines per mesurar el temps sempre grinyolen i fins i tot els rellotges quàntics tenen una desviació. De petit, aquests dies solíem canviar l’escarransit calendari Arimany de la cuina per un de nou, ben farcit. Cada dia ens oferia un jeroglífic, una sopa de lletres o una poesia, que recitàvem entre aromes de sofregit. El temps és escàpol i elàstic, però mesurar-lo amb versos era tota una garantia.
Si ja és difícil delimitar el temps, encara ho és més fer-ho amb les generacions. Abunden les classificacions, que volen ser canòniques, destinades a fer-nos sentir generació de postguerra, del desenrotllisme, baby-boomers, X, mil·lennistes (altrament dits “milènials”) o zetes, però no en trobareu dues que ho facin igual. Qualsevol divisió generacional és necessàriament imperfecta. El zodíac té més precisió.
Tot i això, cada vegada se’n parla més de les generacions, sobretot des que la dels mil·lennistes ha arribat a la maduresa en plena crisi, amb evidents dificultats per emancipar-se, treballar regularment o ser pares. Es van criar al zenit del progrés i la prosperitat i, enmig del desastre dels nostres dies, han pres consciència generacional i han descobert canals i llenguatges per expressar-ho eficaçment. La seva mirada intel·lectual és la primera que només té ressons del segle XXI.
No obstant aquesta aportació positiva, hi ha veus d’aquesta generació que fan un discurs simplista cenyit a la crítica dels baby-boomers, que algú fa anys ja havia qualificat de “generació tap”. Nascuts als 50 o primers 60, els descriuen com els primers que van accedir massivament a estudis superiors, que van arribar al poder a la transició i que han monopolitzat els llocs de decisió durant dècades. Certs mil·lennistes els consideren responsables dels mals ecològics, socials i econòmics que patim: “el món (o el país) que ens heu deixat”, els diuen.
Curiosament, aquesta acritud dels mil·lennistes envers les generacions predecessores recorda moltíssim l’acritud amb què alguns baby-boomers, no pas tots, es referien a les generacions de preguerra i postguerra. Els retreien d’haver sigut mesells amb el franquisme, com si els seus predecessors no haguessin estat víctimes del pitjor moment de la nostra història.
Quan es fan aquestes caricatures generacionals, no se sol dir res de les generacions més imperfectes de totes, les que no han fet discurs propi. Només per posar un exemple (no són pas els únics), els joves dels 80. Es van fer adults a les acaballes de la crisi del petroli amb milions d’aturats, l’eclosió del consum d’heroïna o la irrupció de la sida. Van vascular professionalment entre una indústria en replegament i la construcció desfermada fins que els en va expulsar la crisi del 2008. Molts es troben a la cinquantena amb poquíssimes expectatives de futur, desbordats per la digitalització disruptiva i la globalització laboral i amb insalvables dificultats per reciclar-se professionalment.
“Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre” proclama l’Eclesiastès. Tamara Kamenszain escrivia, ja en plena pandèmia: “Los Abuelos de la Nada se llamaba un grupo de rock / como diciendo hay nada atrás de las generaciones / no vienen unas y después las otras / hay cortes hay quebradas hay saltos al vacío / no es necesario volverse meloso / para aludir a la edad / y menos a la muerte / y menos todavía a la enfermedad” (Chicas en tiempos suspendidos).
Fa unes quantes setmanes, el compositor Xavier Pagès es lamentava de la poca consideració que hi ha per l’obra dels músics de més edat a Catalunya. Aquest fenomen afecta artistes, però també tota mena de professionals. El menyspreu generacional revela un edatisme creixent i una gerontofòbia incipient que podria semblar una broma si no miréssim el que va passar el 2020 a les residències, quan encara tothom s’omplia la boca amb discursos inclusius.
El futur serà inevitablement complex i, amb l’actual esperança de vida, la convivència de persones d’edats distants és inevitable. Cal atendre les demandes d’uns joves que ho tenen objectivament difícil i el repte que suposarà mantenir una gran quantitat de vells en un país amb pocs joves. Per fer-ho, s’han d’estudiar causes per trobar solucions i no assenyalar generacions culpables. Si classificar la gent per generacions és un exercici imperfecte, jutjar-les respon a prejudicis de la pitjor estofa i es paga amb la mateixa moneda.
Ens n’anem a dormir, adolescents, la nit de Cap d’Any i l’endemà hem deixat enrere els cinquanta i tenim presbícia. Diu el psalm: “Als teus ulls, Senyor, mil anys són com un dia que ja ha passat, com el relleu d’una guàrdia de nit”. O com el petó fugaç del primer amor. Bon any, lectors!
Fotografia de la capçalera de l’article al blog: Rellotge de can Montaner del Palou. Autor: “Está_ahí” (Flickr, CC BY-SA 2.0)
lleures digitals 