Els homes feliços del tren

(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes, el 4 de març de 2022) Els recordo asseguts en el darrer compartiment abans de la plataforma. Repenjaven el cap als reposacaps d’escai, ben encoixinats. La cortina batia perquè la finestra no tancava bé: quan entràvem al tub de carei dels túnels del Garraf, que ara volen reformar, s’hi feia el buit i s’enganxava al vidre i quan en sortíem s’inflava sorollosament. La majoria de viatgers llavors eren joves, com jo, però els que reien amb franca alegria eren ells.

Els homes feliços agafaven el tren cada dia. Tenien l’edat que tinc ara i me’ls mirava pensant que ja ho tenien tot fet, que ja estaven de tornada. M’imaginava també que un dia potser seria com ells. Havia complert divuit anys i començava a estudiar, que era el que feia molta gent de la meva edat, i semblava que aquest fet, el d’estudiar, era justament com pujar a un tren ben encarrilat que algun dia em portaria a l’estació dels homes feliços. Un tren amb una via de raïls sòlidament fermats, amb origen i destinació clars.

Què hi havia en aquell riure franc dels homes feliços del tren? No estaven jubilats, però hi havia jubileu. Eren ben vius i, tanmateix, hi havia alguna cosa de cel, de paradís. Compartien una serenor material i moral: la confiança en un futur raonable i la satisfacció de qui ha fet una cosa útil i amb sentit, fos en una oficina, un taller o una cadena de muntatge. Ras i curt se sentien virtuosos sense necessitat de ser sants, màrtirs, herois, polítics o estrelles mediàtiques. I dins d’aquell tren, el de la societat industrial, ho eren.

Ben aviat vaig descobrir que els trens podien anar a deshora, en aquest país. Que un aiguat es podia endur les vies entre Gavà i el Prat i obligar a fer penosos trajectes en autobús. Que els Jocs Olímpics portaven màquines i vagons nous i alguna millora en el servei, però que aquesta millora podia decaure fins al desastre absolut. Que les obres d’una nova estació central podien durar quatre dècades i espera’t. Que, de tant en tant, tot quedava aturat perquè algú havia saltat a la via.

Com els trens, les bases de la serenor moral dels homes feliços també s’esgavellaven. Cada vegada es veien menys indústries a tocar de la via: sortia més a compte fabricar lluny i vendre-ho tot per construir. Quasi simultàniament, l’ètica del treball començava a ser soscavada per l’èpica del triomf: “Si als 30 vas a treballar amb vehicle propi ets un triomfador; sinó ets un fracassat.” Ho deien els yuppies clenxinats que ens han acabat portant a l’absurda cultura dels youtubers Andorrans. Practicar un ofici deixava de ser virtuós. Treballar ja no dignificava. Calia triomfar, la resta era bullshit, caca de vaca.

Però no era només això: el món s’interconnectava i els valors canviaven ràpidament: allò que era virtuós per a una persona ja no ho era gens per a la del costat. La globalització esdevenia també un calidoscopi incessant de sentits contradictoris. Les garanties materials que permetien confiar en el futur s’afeblien. I com un descarrilament, la crisi: precarietat, salaris miserables, desprestigi rabiós dels pocs treballs estables que sobrevivien, etcètera.

Continuo agafant el tren cada dia, sí. Els vagons s’han fet més llargs i els compartiments més petits. Hi ha poquíssims joves: hi abunden viatgers de la meva edat o més grans. Cansats i tristos, arrosseguen els ulls i els dits pel vidre dels mòbils o miren per la finestra com si també miressin el mòbil: sense veure-hi a través. Després de jornades llarguíssimes de treball no se saben virtuosos com se’n sabien els homes feliços del tren. Costa molt ser virtuós quan ja no saps què és la virtut, quan cada dia et diuen que és una cosa diferent, quan allò que fas per ser-ne, treballant o provant de treballar, va perdent sentit moral i material malgrat l’esforç obstinat que hi dediques.

Potser sí que es comença a sentir un baix continu com el sotragueig constant del comboi. Potser sí que, imperceptiblement, es va forjant una nova manera d’entendre què és el treball i com s’hi pot trobar la virtut i el sentit. Potser sí que els pocs joves que ara es veuen al tren, un dia compartiran una trama d’idees comunes, simples i essencials, com les que compartien inconscientment aquells homes riallers i que els permetien ser virtuosos sense saber-ho. La veritat és que sembla difícil veient les feines a què poden accedir, quan poden accedir-hi.

Mentrestant, els que hem viscut tot això només podem buscar la virtut de manera individual i quasi íntima, atenent la pròpia complexitat i les pròpies contradiccions, assumint la incertesa material pel futur i sense recórrer a cap palanca d’emergència vermella perquè ja l’han treta de tots els vagons. Però ho fem, esclar que sí. Cada dia.

On paren els homes feliços del tren? Deuen ser a la norantena. Els imagino asseguts en un banc mirant els trens de lluny i imaginant-hi, dins, homes i dones que riuen amb franca alegria perquè allò que fan té sentit, és útil i és bo.

Fotos: l’estació de Sitges i Ribes anys enrere (del Museu del Ferrocarril) i una imatge de les Costes (de Lago GV), totes dues CC a Flickr. 

6827302508_f3bed882dd_o (1)

20220403_homesfeliçostren_eco_sitgesed904830789_48

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s