(publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el 20 de maig de 2022)
Ara que les roses de Sant Jordi ja s’han marcit, però que encara ens enlluerna l’exuberància primaveral del paisatge és un bon moment per parlar del llegat dels romàntics. Friedrich Hölderlin, que va ser dels primers, va escriure que allò que queda ho funden els poetes. És evident que l’amor apassionat i sovint possessiu vigent durant el darrer segle es deu al Werther de Goethe, a històries de l’estil de Mar i cel o La filla del mar de Guimerà o als milers de pel·lis americanes equivalents. I si ens fascinen la Maladeta, la Pica d’Estats o el Canigó ho devem directament a Verdaguer, com ens recorda Lluís Calvo al seu entretingut Cor pirinenc. Dels romàntics n’hem heretat la visió de l’amor, que estem desconstruint, i la del paisatge, que hem sacralitzat, però que algun dia haurem de desconstruir. Segurament, Alcarràs ja ens està dient alguna cosa d’aquest canvi.
La boja és un poema del ribetà Emili Giralt i Giralt (1857-1927). Explica que una noia festejava ran de les Timbes amb el seu promès. Ell li va voler collir una francesilla com a penyora del seu amor, amb tan mala fortuna que es va precipitar, és a dir, estimbar i es va morir. Des d’aleshores, cada dia, quan “lo Sol, en sa davallada, / apar l’Hòstia Consagrada / en la patena del Mar”, la mossa, “com qui va a cometre un crim / arriba al fons de l’abim” i “de genolls sobre una roca, / refresca al bes de sa boca / taques que foren de sang”. En fi, ho fa amb tal constància i veneració, que “en lloc de semblar una boja / sembla una santa del Cel!”.
Impregnat d’un romanticisme fosc que fluctua entre la pietat religiosa i una vivíssima sensibilitat eròtica, Giralt és a anys llum del capteniment amb què avui abordem les malalties mentals, les qüestions de gènere o l’amor. Això sí, escrivint aquest poema i publicant-lo a La Penya, va contribuir a fer de les Timbes un dels paisatges emblemàtics d’un poble que havia oblidat, de tant veure-les, les singulars formes de ribera que li havien donat nom mil anys abans. “Ribes” vol dir, exactament, “timbes”.
El poema i la noia han caigut en l’oblit, però no l’escenari. En l’època en què escrivia Giralt, les Timbes començaven a ser evocades en gravats, articles, paròdies fins i tot. La seva iconografia extrema colonitzava l’imaginari local al mateix ritme que les figueres de moro i les atzavares, dues espècies endèmiques de les Antilles, en feien desaparèixer les francesilles i altres plantes autòctones. Després, cada tongada de pintors, il·lustradors i fotògrafs que han passat pel poble n’han tret suc artístic, les han “descobert”.
Quasi no sabem qui fou Emili Giralt i al seu petit carrer ja han arriat la persiana de l’última botiga que hi quedava, però el que va escriure és present en l’imaginari local més del que ens pensem. Va ser ell qui va convertir un insuls promontori, el Montgròs, en l’espai simbòlic on s’enarboren banderes (ja en vida seva), es planten pessebres o s’hi va a festejar veient com el sol es pon. Recordo gent gran que, no fa pas tant, recitaven de memòria aquests decasíl·labs: “En un extrem, posat, d’aqueixa terra / de Ribes ets, Montgròs, el Sinaí”. A Sota el Montgròs, un poema que arribà a ser popular i que mereixeria almenys unes rajoles prop de la Masieta, Giralt feia una lectura transcendent del paisatge local i en algunes caramelles o als impecables Goigs de Sant Pere, que encara es canten, ho completava.
Avui en dia, l’amor fora mida que evocava Giralt a La boja és a la piconadora. I, certament, moltes de les institucions socials que s’han construït al voltant seu han caducat. Si havia servit per legitimar la llibertat d’elecció i l’espontaneïtat de les emocions davant formes de relació anteriors que tractaven les dones com a mercaderia, ara es vincula a actituds passionals i de control inadmissibles i té, diuen, els dies comptats.
Paradoxalment, si en un segle hem desmuntat l’amor heretat dels romàntics, hem fet el contrari amb la seva visió transcendent del paisatge. Hem après a mirar-lo com els poetes i ja no el sabem mirar com els pagesos. Els boscos, les muntanyes i els marges ens semblen un patrimoni intocable, com si no fossin el resultat de la secular necessitat humana d’alimentar-se i millorar les condicions de vida. Concebem un paisatge amb pins i vinyes i ens repugnen determinats sembrats, els molins i les plaques solars, encara que puguin suposar feina per als joves, benestar per a tothom i més vida per al planeta. És l’avantatge de no haver de pensar a cada moment d’on surt la farina del pa que mengem (els camps d’Ucraïna o l’Índia) o l’energia amb què escalfem el sopar (els pous de Rússia o Algèria).
Com a societat hem fet camí per allunyar-nos de la dona que projecta el seu amor cap a l’eternitat besant una roca ensangonada al peu de les Timbes, que, això sí, contemplem reverencialment mentre correm, fem estiraments o passegem el gos.
lleures digitals 