Tardoral

(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes, el 21 de setembre de 2022)

El vell rector s’anava acabant i, amb ell, tota una època. De cop, va créixer un núvol immens, que va caure a plom. En cinc minuts va arranar vinyes, va esberlar parabrises, va escantonar tortugades, va emblanquir carrers, va embussar embornals i va ensulsiar coberts. Va convertir jardins en fullaraca i tendals en pelleringues. L’estiu, esparverat, fugia cames ajudeu-me, però es deixava la calor. Feia com el progrés i la prosperitat, que qui sap on paren, però no ens en sabem treure el llenguatge de sobre.

Com si es tractés d’una invasió, els tractors assaltaven les carreteres abans d’hora. Feien nosa a cotxes, motos i patinets. Emprenyaven a les rotondes i neguitejaven els conductors apressats. Escampaven pudor de brisa i ferment. Ah i arrossegaven un seguici de mosques, d’aquelles tan punyeteres que sempre troben un forat per entrar i enganxar-se’t al front. Si fan nosa els avions, que volen lluny, com no n’han de fer els tractors? I les fàbriques? Les fàbriques fan nosa encara que no n’hi hagi cap. Una societat on el que és vital fa nosa és una societat condemnada a decaure, com les fulles quan arriba aquest temps.

Ha començat la mitja veda i els diumenges sentim trets de bon matí. Els caçadors campen per boscos i garrigues empaitant tórtores i tudons. Amb els senglars desbaratats, sort en tenim. A mesura que baixa la calor, s’hi afegeixen multitud d’homes i dones amb mallots llampants de Goretex© i Lycra©: ciclistes amb Garmin©, corredors amb Strava©, motoristes amb TomTom© i excursionistes amb el Wikiloc© en marxa. De cop i volta, arriben boletaires a milers, generosament disposats a compartir el rovelló més gros o el cistell més ple amb tots els grups de WhatsApp©. Ben equipats, sense perill de perdre el Nord, in situ o còmodament connectats, combreguen amb la Natura o un simulacre. La realitat s’estova i es torna relliscosa com els camins enfangats de setembre.

No fa gaires anys, la tardor a muntanya era un divertiment masculí. Garraf endins, homes virils brandaven escopetes o bastons com si aquella rigidesa instrumental compensés tot el que la tardor fa decaure. Esmorzaven rient, compartint el bot i els menuts guisats. Conjuraven la decrepitud amb bravates i renecs elaborats. No en queden gaires d’aquells mascles old school. Potser algun en barres de bar on se serveix Soberano i encara es toleren acudits verds. La masculinitat que ha imperat durant segles i ens ha dut fins aquí s’arronsa inexorablement i no hi ha píndoles a mà que la puguin auxiliar.

Avui dia, al bosc tardoral, no hi pugen pas els pagesos amb el fato i les eines. No hi ha llauradors ni margeners. No s’hi troben escorçaires disposats a passar-hi setmanes enfornant la calç. Tampoc no hi van carboners, ni talladors, ni arrossegadors i, menys encara, pastors vinguts de coma de Vaca per llargues carrerades. Ells, en aquestes velles muntanyes, obtenien els recursos bàsics, el sou i l’aliment. Hi pujaven per poder viure i fer viure. Ara no cal. Ara tot ho regalen, pensa Europa mentre allarga les vacances que ja ningú no li pagarà.

No som en temps de tardor sinó a la tardor del temps. La història declina i Occident fa honor al seu nom. Sortosament, de tant en tant, encara plou. Plou malgrat el que anunciaven taumaturgs insignes. Plou precàriament, però plou. Fa una xafogor exagerada i enganxifosa, però plou. Llampega més que no plou, però plou. Plou brut, si voleu. Plou fang. Plou malament. Plou misèria. Però plou. Plou sense saber-ne, potser, però plou. I si plou, baixa la riera i quan baixa la riera, tot es posa a puesto.

A més, ha començat la floració dels garrofers. Els empelts mascles n’escampen la bravada procaç. No la sentiu? La seva masculinitat mil·lenària sí que s’expressa desinhibida i poderosa pels camins. Amb les primeres boirines setembrals, un perfum dolcenc i penetrant, de mesc quasi animal, s’arria per fondos i comes, travessa feixes i prats, llepa les cases i es barreja amb el mar on el plàncton, vivificat per les rierades, irisa l’esplendor dels blaus. A la tardor tot decau, però invita a la tendresa i la vida.

Aquests dies, les postes de sol recuperen el roig. Els pàmpols dels ceps ja veremats se n’impregnen i canvien el verd pel porpra, el virolat i l’ocre abans de deixar-se endur per la ventada. Una parella ho contempla des d’un mirador. Per primera vegada tasten junts una copa de vi. Són adolescents, però tenen totes les edats de la terra. Es fa fosc. A tocar d’una ermita, s’abracen i es busquen el cos. Oficien una litúrgia antiquíssima i màgica, trivial i potser herètica, però sana i ferotge. Un ritual just i necessari, que tot ho regenera. Els mesos amb erra són seus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s