(L’Eco de Sitges, L’Eco de Ribes, 20.1.2023) S’acosta Sant Pau i a Ribes tothom n’espera el programa, enguany amb una separata dedicada al motor. Les separates són un dels llegats de Josep-Lluís Palacios. L’historiador, professor i polític es va adonar que els programes de Festa Major es podien millorar si s’agrupaven els escrits erudits i se separaven de la part festiva i comercial. El seu bon gust editorial, encertades tries d’autors i una perspectiva molt personal en l’elecció dels temes van acabar de conformar excel·lents monografies literàries, històriques i de tota mena que durant uns anys van convertir els programes de Ribes en bonics i innovadors. Entre les millors hi ha la de Sant Pau de 1998 dedicada a la mansió d’estiueig del Mur i al Cercle Maristany, que va coordinar ell mateix.
L’edició va ser acurada, el contingut també. Palacios relacionava Ribes amb l’alta cultura burgesa d’inicis del XX i amb el republicanisme històric. Aquests oxímorons només els podia fer ell. Va aplegar filòlegs, historiadors i un musicòleg per explicar la trajectòria poètica i editorial de Ferran i Carles Maristany; hi va afegir una biografia del masover de la finca, Joan Soler, afusellat pels franquistes, i un article sobre l’allotjament del general Líster durant la retirada de l’exèrcit de la República. Avui, però, voldria centrar-me en l’episodi narrat pel musicòleg David Puertas, el concert que els Maristany van dedicar a un convidat de luxe, Arnold Schönberg, en aquella finca, l’octubre de 1931.
Schönberg era un compositor vienès, una figura monumental que va transformar la tradició musical occidental. Acollit pel músic Robert Gerhard i la família Maristany passava una temporada a Catalunya, on podia respirar de l’antisemitisme creixent a Viena. Eren els anys en què s’anava preparant ideològicament la Xoà i ell mateix ja havia patit una humiliació al carrer per ser jueu. Puertas recrea amb molta gràcia el concert al Mur, on es van interpretar les seves Sis petites peces per a piano. Schönberg, però, aquells dies, estava plenament immergit en la creació de Moisès i Aaron, una òpera en tres actes. Ell mateix en va escriure tot el llibret influït pel pensament de Wittgenstein sobre els límits del llenguatge.
El text del Moisès i Aaron ha reclamat l’interès de pensadors com George Steiner o Lluís Duch, que el va glossar i traduir al català (Fragmenta, 2012). Segons aquests savis, el text no és accessori per a la música sinó que n’és indestriable. Moisès evoca un Déu monolític, una veritat absoluta davant la qual només es pot callar. Aaron simbolitza la necessitat de colonitzar-ho tot amb el llenguatge per arribar a la gent, amb el perill d’acabar adorant falsos vedells d’or. Schönberg devia concebre algun detall de la música, dels personatges o dels diàlegs sota els ufanosos pins del Mur. Sense adonar-se’n, en aquella obra, profetitzava sobre l’Europa que havia de venir: l’enverinament i la perversió del llenguatge, les demagògies, l’orgia de sang, la imposició de visions monolítiques i el silenci. L’acte II acaba justament en una orgia sanguinària i el III no el va arribar a musicar tot i haver-ne escrit el llibret.
El títol complet del treball d’aquell programa de festa major era “El cercle Maristany. El Mur (1919-1950): dos moments culturals brillants”. A fe de Déu que alguns dels fets que s’hi relaten van ser “culturalment brillants”, tot i que a la gent del poble, aliens al que passava en aquella mansió d’estil britànic, poc que devien arribar. Ara ja sabem que si mai hem viscut “moments culturalment brillants” com a comunitat van tenir lloc justament quan es va publicar aquella extraordinària monografia i el fet que es publiqués n’era tot un símptoma, però no pas l’únic.
L’any 1998 les visions monolítiques que havien ensangonat el segle XX semblaven superades i el poble es mostrava exuberant i polifònic. La demografia s’havia revolucionat. Era difícil, però factible encara, emancipar-se al municipi, trobar-hi habitatge, fer-hi arrels. Tot això tenia una derivada cultural i social. Sortien noves publicacions. Les veus i les mirades es multiplicaven. Els Xulius es consolidaven amb la compra i l’arranjament del seu local actual i junt amb les altres entitats es conformava una xarxa associativa plural i sòlida, que no envejava res de la d’altres poblacions més grans. Comerciants i emprenedors desplegaven negocis plens d’iniciativa i mostraven, alhora, un gran activisme comunitari. Era un temps d’esperança en una societat diversa, desperta i, diguem-ho tot, rica.
Tastem encara els fruits tardans d’aquell moment, però ja va quedant enrere. L’economia i la història ens passen per sobre de manera inexorable. Com al Moisès i Aaron, el llenguatge s’ha enverinat i ens hem deixat enlluernar per vacus vedells d’or mentre es postulen en l’horitzó decàlegs monolítics i unívocs. Tanmateix, dimecres ens trobarem a l’ermita sense màscara, cosa que semblava impossible no fa pas gaire. Celebrem-ho! Que la festa sigui bona.
lleures digitals 