(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes, 17 de març de 2023)
Març ventós. Recordo els assajos de castells a Sitges, als primers noranta, en què alguns veterans em preguntaven si feia vent a Ribes encara que no es mogués ni una fulla. La conya dels sitgetans amb el vent de Ribes és sana i encomiable. Encara tinc veïns i parents sitgetans que, quan fa vent, em pregunten que què fan a Ribes. I la veritat és que, a trenc d’alba, quan vaig amb bicicleta cap als Colls i travesso la riera, noto el vent de Ribes, de vegades glacial i de vegades reescalfat, però sempre intens i persistent. Llavors penso que alguna raó deuen tenir: no sé què coi fan, ara, a Ribes (ni sé què coi hi fèiem quan hi vivia), però sí, a Sitges n’arriba el vent, en dono fe.
Quan parlem de Ribes, de Sitges o de qualsevol lloc, en parlem poc del vent. Ens agrada més parlar de la terra i de les arrels. “Les arrels són importants” diu aquella monja apergaminada, que en menja, a la pel·lícula La gran bellesa. Però just encabat de dir-ho, bufa i el vent que expel·leix s’endú els flamencs que contemplen Roma des d’una barana. On és la bellesa? En la ciutat marmòria on arrela la nostra civilització o en els flamencs que se n’envolen enduts per l’alè incòmode del misteri? Quan Joan Fuster a Terra en la boca lloa Teodor Llorente, el poeta de la terra i les arrels valencianes, recorda que les seves paraules s’han fos amb l’aire del país: “l’aire amb la teua veu incorporada”.
De què parlem quan parlem de les arrels? Del vincle amb un lloc? Quin lloc? D’un paisatge verge de vinyes i boscos que hem construït al cervell perquè no existeix ni ha existit mai? De la terra que han treballat alguns dels nostres avantpassats i que, segurament, mai va arribar a ser seva? Del somni petitburgès de la caseta i l’hortet? Del pis i la hipoteca inassolibles, emblema d’una classe mitjana avui extinta? D’un àtic amb vistes al mar? D’un lloguer en una promoció pública? D’un hort urbà per a quan ens jubilem? D’un nínxol on grillar, llavor fallida, enmig del propi compostatge? El vincle amb el lloc on vivim, que durant un segle i mig hem cregut ferm, perenne i material, es torna contingent i precari com havia estat des de la fosca dels temps. I com més s’hi torna, més el sublimem. Com més parlem d’arrelar en un lloc, som una mica més d’un no-lloc que mai no serà nostre.
Bufen vents potentíssims que s’emporten la gent ençà i enllà. Durant dècades hem vist sitgetans joves que la llevantada econòmica instal·lava a Ribes i hem vist també bafarades de xaloc que s’enduien els joves de Ribes cap a les Roquetes o Canyelles, tirant curt. I tant a Ribes com a Sitges hem vist també arribar massivament conciutadans que un gregal persistent ha portat de l’entorn de Barcelona o de l’altra punta del món: Àfrica, Àsia, Llatinoamèrica, no sempre per quedar-s’hi. I també sabem, i en parlem ben poc, que l’oratge dispersa per l’estranger centenars de joves nascuts aquí, si tenen la possibilitat d’anar-se’n. Aquesta terra esventegada ja no ofereix quasi res: si antany fou de Ceres, ara és de Pandora.
El vent, al final, s’ho emportarà tot. Ningú imaginava que es pogués endur la palmera torta de Sitges o el pi que donava nom al carrer del Pi de Ribes, però ho va fer. De res van servir les arrels, segurament fortes i fondes. Tard o d’hora, s’endurà tots els arbres que coneixem. No en sobreviurà cap, per més disposicions jurídiques amb què els emparin ni ortopèdies de ferro colat amb què els reblin. Cauran el pi de la Palanca i el de can Burguera i es desarnesaran un dia els mil·lenaris llentiscles de can Ramon o de la Mata. Tot passarà enllà endut pel buf persistent de la història. Amb sort romandran els topònims.
“Aquest vent gèlid / regolfa cor endintre: / és temps d’anar-me’n” venia a dir el poeta japonès Basho (s. XVII). Com els arbres, hem d’aprendre a descobrir el vent que se’ns endurà. Tant de bo que el meu fos el mestral. És el que percebo quan vaig als Colls des de Sitges i el que, quan era xic, sentia a Ribes mateix, acanalat i enfurit, als carrers de l’Ensenyament i de fra Vicenç. El vent de Vilafranca, en dèiem. M’aconsola saber que l’Yjing, el llibre sapiencial xinès, afirma que és el vent que fa dialogar la claror del dia amb la fosca i el que, en obrir les portes dels somnis, obre les de la creativitat. A Orient tenen l’encert de vincular la cultura i la literatura amb l’aire i no amb la terra, com fem nosaltres, tossudament arrelats.
No fa gaire, també en bicicleta, em va sorprendre una bèstia majestuosa i elegant que travessava fugaçment el camí davant meu. Va ser vista i no vista. Segurament era un cèrvid, qui sap si un cabirol. Enlluernat per aquella visió fascinant i per a mi insòlita, em va venir al cap un dístic del Bestiari de Pere Quart. Sil·labejant-lo sota el tapaboques vaig entendre que en els temps que s’acosten qualsevol arrelament és una entelèquia llevat de la del cérvol: “Com un arbre rabent / arrelat en el vent”.
lleures digitals 