L’última posta

(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes, el 27 de desembre de 2019)

Si heu estat un hivern en una casa amb vistes al Sud, sabreu que aquests dies el sol fa un trajecte curt i baix: neix al mar i es pon al mar. Juganer i casolà, entra i surt per les finestres i balconades, fa la rata per les parets, il·lumina racons que solen estar foscos, es refracta en gerros i ampolles, dansa, es transfigura en coloraines, escalfa i il·lumina. Per Sant Joan, en canvi, vola alt per no fer nosa i les estances mantenen certa frescor malgrat les primeres andanades de l’estiu. El sol és considerat amb les cases que estan per ell. 

Quan arriben les últimes tardes de desembre, aquest sol savi aglomera tots els colors de l’any en una esfera fascinant que se submergeix a l’aigua entre blaus, porpres i daurats. Si el dia és clar, l’espectacle és impagable. Aquests captards i sobretot el del dia 31, hi ha molta gent als espigons de Sitges que s’acomiada del darrer sol de l’any.

Miro d’anar-hi. De fet, és el meu ritual de Cap d’Any junt amb el sopar amb els amics. Em plau molt més que el detestable momentum dels raïms, precipitat i embafador, que subjuga el metabolisme humà al ritme implacable del rellotge mecànic i que decaurà com la societat industrial que l’ha engendrat.

“Parlo d’un lent crepuscle que posava / or tremolós a l’aigua amorosida” diu Gerard Vergés. Cada vegada m’agrada més aquest solet de final d’any, que té alguna cosa de crepuscular des de l’albada mateix, però que també té alguna cosa d’albada en el moment del crepuscle. Per què m’agrada? Potser pel plaer de sentir-ne l’escalf benèfic i potser perquè ajuda a entrendre el moment actual: el ponent d’una era que havia sigut de progrés, prosperitat i grans ideals.

Marina Garcés explica que vivim en la condició pòstuma, que és la que ve després dels projectes fracassats de la modernitat, feta de confiança cega i ingènua en el progŕés tecnològic i social, i la postmodernitat, amb un pensament afeblit i relativista que s’acaba podrint entre notícies falses i banalitats a les xarxes. Hi contraposa una Nova il·lustració radical. “En platges de coral hi dorm la llum del dia; / la posta s’hi encén” escrivia el seu avi, Tomàs Garcés. Quan el sol és a ponent cal abrigar-se moralment i la filosofia, com la poesia, ens hi ajuda.

El que és segur és que, igual que l’any, una època s’acaba. Malgrat els vaticinis de nous esdeveniments que ens han de portar a la culminació de no sé quants ideals, penso que el peix ja està venut. És curiós perquè com més ens endinsem en aquest ocàs, hi ha qui torna a proclamar a crits la necessitat de fer revolucions, de trobar solucions radicals, de canviar-ho tot de dalt a baix o, al contrari, de preservar les pureses i els valors eterns i defensar-los com en un búnquer. D’aquest estrany dejà vu, de la bellesa de les postes de sol i de moltes altres coses essencials en parla un altre filòsof, Ferran Sáez, al dietari La vida aèria, una lectura molt recomanable per a aquests dies.

Que les simplificacions de les ideologies que van conformar els dos grans totalitarismes de la primera meitat del segle XX reprenguin amb tanta força és un indici més de la fi d’etapa en què ens trobem. Com l’any nou, del qual no en sabem res, els temps que s’acosten són incògnits i em pregunto si té cap sentit abordar-los amb retòriques enceses del passat que, portades a l’extrem, van resultar fracassades i doloroses. Mentre en surten de noves menys pretensioses, que en sortiran, m’identifico amb aquests ponents amb colors d’alba i aquest sol aparentment afeblit però entremaliat que, contra pronòstic, creix en secret des de Santa Llúcia.

 L’última posta també és, per a mi, una aposta esperançada en la desconcertant complexitat dels afectes humans. Tard o d’hora, el sol es pondrà del tot, vindrà el fred i buscarem una mà. Com la de Day is done, la cançó de Peter Yarrow que cantàvem a esplai en versió de Soler i Amigó i que entono, sotto voce, ara, al tren, recordant per un instant els tres que ja falten del grup on la vaig aprendre: “Si em dons la mà, jo et vetllaré el son, / blau i vermell, quan el sol es pon”. Ve-t’ho aquí tot. Que tingueu bon any nou, amics lectors.

20191228_114025ponent49151072_10217720493341630_4739956483737780224_o

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s