(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes, el 5.5.2023)
A Sitges han recuperat les capelletes mòbils dedicant-ne una a Santa Tecla. La tria és tot un encert. Hi ha gent que té una ben profunda devoció a la copatrona de la vila. A més, arrossega valors de feminitat, tan propis dels nostres dies, i entronca amb la cultura festiva local. Per a molts vilatans que no es consideren gens religiosos, Santa Tecla és com els gegants, el drac o l’àliga, una divinitat més d’aquest Olimp aparentment laic que és l’imaginari festiu, però que de fet és una manifestació fonda i vital de lo sagrat, lo que encara fa tremolar i emocionar.
A Ribes, la tradició de les capelletes no ha tingut mai interrupcions. Quan vaig a casa dels pares, sovint hi trobo la de la Sagrada Família. Amb la fusta castigada per dècades d’anar amunt i avall, continua visitant les cases una vegada cada mes. Rebuda de vegades amb un alegre “Tres més a taula!”, fa companyia i manté els vincles entre veïns, la majoria força grans, als quals proporciona un moment de trobada. La llista, clavada a la portella, és una guia de persones que s’han conegut sempre en un poble on la gent cada dia es coneix menys.
Les capelletes tenen vida social i pertanyen al món dels vius, però les golfes de moltes cases estan plenes de sants sense capella. Descansen tapats amb bosses de plàstic o llençols enmig de la pols. Hi ha sagrats cors decimonònics amb mirada penetrant, morenetes serenes i somrients, sants sopars repujats en llautó, antonis de Pàdua amb el lliri a la mà, rajoles del Roser, verges de Lurdes fosforescents, pancraços amb el dit sense moneda i tota mena de devocions esdevingudes figura. Ah i ceràmiques de les benetes de Montserrat, que quan era xic em pensava que es podien menjar perquè les venien amb les coques.
Es troben en uns llimbs estranys aquests sants. En el món actual fan nosa i hi ha qui els llença sense capteniment, però també hi ha qui sent una íntima incomoditat pel fet de llençar-los, pel que vol dir llençar-los. Per això va tan bé disposar d’un espai on allò que s’hi desa existeix i no existeix alhora, que és la condició pròpia de golfes, quartos dels mals endreços i altells d’armari. Entre fotografies, records de tocador i objectes que enllacen generacions, sants i marededeus descansen separats del món dels vius mentre es van esfilagarsant les cordes que els lliguen amb la nostra societat.
El llenguatge té els seus sants, que són els noms propis i les seves pròpies golfes. Descobrir noms que durant dècades no s’havien posat, que semblaven de vell, i ara són dels més habituals entre la mainada, revela una connexió que traspassa els límits de la mort i l’oblit, i que, en definitiva, transcendeix la nostra condició tan precària i contingent. Celebrar els noms és, també, una festa de la paraula. És amb els noms que, sense adonar-nos-en, despertem els sants de la seva letargia. Siguin catòlics o laics o catòlics que semblen laics o laics que semblen catòlics, han tornat noms bellíssims que no fa pas tant semblaven de l’antigor: Rosalia, Laia, Llibert, Pau, Joana, Assutzena, Adrià i tants altres.
Cada vegada per a més gent, Déu també és un endimari que fa nosa. Associat a actituds moralistes renyides amb la joia de viure tal com avui s’entén i difícil de defensar després d’Autzswitch, reposa en un racó de les golfes més personals. Tot i això, alguns no tenim cap intenció de llençar-lo. Curiosament, li comencen a fer companyia els grans ideals de l’esquerra. A còpia de repetir-los, però no de materialitzar-los, també han abandonat el discurs de la vida i la llibertat, és a dir, del somni i l’esperança, dels quals s’han ensenyorit miserablement els nous populismes. Qui ho hauria dit trenta anys enrere.
En qualsevol cas, igual que fem amb els noms propis, de vegades també va bé desempolsar noms comuns, és a dir idees. Encara que estiguin desgastades i plenes de pols per l’ús abusiu dels seus propis adeptes, paraules o expressions com solidaritat, justícia social o fins i tot polítiques d’habitatge ens poden treure de l’atzucac que vivim en la mesura que no siguin només una monòtona i inacabable lletania. Chirbes, l’extraordinari novel·lista valencià, deia al seu diari de 2006, “Hemos renunciado a los nombres, nos los hemos dejado quitar: proletario, clase obrera, revolución”. No en subscriuria la literalitat, però sí certa dimensió del lament, la del qui s’ha deixat robar idees útils per predicadors de pa sucat amb oli.
Els sants, o si voleu els noms propis, ens separen de la substància informe del món i ens hi situen d’una manera única i transcendent, però les idees, que són noms comuns, ens haurien d’ajudar a millorar-lo.
lleures digitals 