La gran bellesa

Que siguem incapaços de gaudir de la bellesa no és mai culpa de la bellesa

(Publicat a L’Eco de Ribes, el 15 de març de 2019)

Tot i que era força petit, recordo la plaça dels Arbres quan encara conservava l’antiga urbanització noucentista. Hi havia uns plàtans enormes, preciosos, que l’enverdien.  El lago, els fanals i els parterres eren fets de motllures de ciment harmòniques i el paviment, de grava. Després van enrajolar-la i van posar-hi aquells quatre llums horripilants i uns arbres ampolla (quin nom!), que a penes feien ombra. Ja fa  anys que van tornar-hi a plantar plàtans i hi van collar uns fanals de forja. Va millorar, però l’harmonia inicial no l’ha recuperada mai. Ara és un pastitx. Això sí, des que en va desaparèixer la infestació de bancs i caixes ha reviscut: hi ha bars, plàtans, persones, aigua i vida, que ja és molt per a una plaça.

M’agraden els plàtans. N’hi ha en molts dels llocs del món que més m’estimo i em semblen bellíssims, un símbol de civilitat que dialoga amb la natura. És una llàstima que de vegades nosaltres mateixos generem barreres davant d’allò que més ens agrada. En el meu cas, fa 20 anys que m’hi vaig tornar al·lèrgic. Per sort és una al·lèrgia cenyida al moment en què s’obren els borrons per treure fulla, justament aquests dies de març. Dura unes quatre setmanes i, a Barcelona, me n’he de protegir amb màscara. Fins l’any passat en feia servir una de blanca, d’aspecte sanitari, que devia provocar aversió ja que la gent s’allunyava de mi com si fos un empestat. Aquest any me n’he comprada una d’estampada i ja no s’aparta ningú; al contrari, hi ha qui em mira amb curiositat i tot.

De vegades, però, la barrera que interposem entre nosaltres i allò que més ens agrada no té causes físiques. És un estrany bloqueig a cavall de la nostra manera de viure i de la mateixa emoció que ens provoca la bellesa. Recordo que això em va passar quan vaig anar a Roma fa quatre anys, l’única vegada que hi he anat. Era la ciutat que més desitjava visitar. Quan entrava a llocs que sempre havia volgut veure, estava pendent de tot: del mòbil per tirar fotos, dels altres turistes, de la cartera i de no perdre’m cap detall d’allò que abans ja havia vist en llibres o a la televisió. En comptes de gaudir de la bellesa, m’omplia una estranya sensació d’irrealitat. Suposo que era la versió postmoderna, banal i low cost de la síndrome d’Stendhal, els marejos i vertígens que sentien els romàntics en veure’s voltats de la gran bellesa de les obres d’art clàssiques.

Que siguem incapaços de gaudir de la bellesa no és mai culpa de la bellesa. Anem tan carregats de tràfecs i idees preconcebudes, ens fem tantes expectatives, ens imposem tantes fites i obligacions que al final no vivim realment. Són mals de la nostra època. La gran bellesa demana que ens hi aproximem sense esperar res i, simplement, en gaudim: per exemple, passejant sota els plàtans a les ribes del Tíber, sentint-ne el remoreig de l’aigua i les campanes no gaire llunyanes de Santa Maria in Trastevere. Si ens deixem anar hi trobarem allò que busquem i la bellesa també gaudirà de la nostra visita.

Roma és lluny. No desapareixerà, però no sé quan hi podré tornar. De fet, ni tan sols sé si podré tornar-hi. Alguna nit somio que m’espera. Mentrestant em queda el remoreig de l’aigua del lago, les campanes de l’Església Nova i els plàtans exarreïts de la plaça, que malgrat la seva esquifidesa van creixent i em fan esternudar a plens pulmons.
Carner va dedicar un poema als plàtans de la Rambla de Barcelona. En una de les estrofes hi fa sortir el murmuri de la gent diversa que xerra a la seva ombra i també l’aigua d’un lago. Podria ser un retrat de la plaça dels Arbres, de les ribes del Tíber o de qualsevol lloc d’un món bell, harmònic i perfectament civilitzat, com el que m’agrada imaginar: “Perquè si la rama sensible / s’ajunta amb el nostre murmuri divers, / les rels bé penetren al llac invisible / de l’aigua que en cercles voltà l’univers”.