Simfonia de l’estiu que vindrà

(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el 6 d’agost de 2020)

T’alces de la butaca per agafar un llibre, però un altre et crida l’atenció. Ja fa anys que el vas llegir. L’estires. En bufes la pols del llom. L’obres per una pàgina a l’atzar i en cau un objecte oblidat entre els fulls. Just en aquest moment entra la marinada de mitja tarda i el fa volar. Dibuixa formes en l’aire i la criatura que tens prop dels peus se’l mira encuriosida, com qui contempla una papallona.

Amb la marinada també arriba la xiscladissa dels falciots. Passen tota la vida en l’aire, penses: cacen, mengen, s’aparellen i fins i tot dormen volant. L’estabilitat terrenal només els atreu a l’hora de criar i de morir. Si la força de gravetat irromp en el seu trajecte en forma de branca, de paret o de cable cauen indefensos i no poden tornar a alçar el vol. Saps que tota una societat es pot enfonsar de cop, com un estol de falciots que topa amb un camió. El subtil objecte que s’ha escapat del llibre sembla que tampoc vulgui tocar a terra i, com els falciots, dibuixa formes erràtiques dins de la sala.

L’aire de mitja tarda t’acosta ara la gatzara d’una colla d’adolescents que fan la bomba en una piscina propera. Sents els crits amb què s’esperonen els uns als altres. T’arriben a les orelles, també, els esclafits dels ventres i les esquenes sobre la pel·lícula de l’aigua: els xiscles de dolor, les rialles, el so de les braçades. Fan bé de posar-se a prova, penses. Amb aquests jocs assagen com s’enfrontaran a reptes sobtats, que ni poden imaginar. Tindran la pell prou resistent quan arribi el moment? La papallona misteriosa continua la seva fascinant evolució.

Ara sents el soroll de les cadenes de dues bicicletes que es deixen endur per alguna baixada no gaire llunyana. Una emet un so més greu; l’altra, més agut. Juntes semblen un cant difònic, com els dels pastors mongols. És el cant de la inèrcia, et dius. La inèrcia és plaent i hipnòtica: hi descanses, però se t’ensenyoreix del destí. Potser per això, fins i tot en baixades, de vegades els ciclistes fan alguna pedalada: expressen la nostàlgia d’un control que han perdut i que només confien recuperar. Dansa, encara, en l’aire, l’ingràvid objecte fugitiu.

La marinada incessant et du el so inequívoc d’una avioneta de publicitat. Deu passar ran de mar. Recordes haver-ne vist sobretot de petit. Anunciaven Nivea i llançaven unes pilotes blaves, enormes, sobre els banyistes. Solucions que vinguin de dalt? De les institucions? Poques, penses. Però la canalla mirava enlaire esperant-les, les pilotes, com la criatura, que encara mira l’objecte volador que ha sortit del llibre i busca el moment propici per atrapar-lo.

Arriba l’esclat reverberat d’uns coets. Potser són al Vinyet o a Vilanova. Quan en sents el so ja deu fer una estona que han esquitxat el cel amb petits llampecs refulgents. Les deflagracions en la llunyania permeten entendre que la llum i el so viatgen a velocitats diferents i, també, que l’efecte de les grans batzegades s’allarga en el temps com el subtil vol que us té captivats.

Un cotxe ha obert la porta i sona amb intensitat el bum-bum-bum de la cançó de l’estiu. Les cançons de l’estiu són carregoses excepte per als que viuen el seu primer estiu de joventut. Per a ells són himne que els acompanyarà tota la vida i hi recorreran en mals moments per retrobar l’entusiasme de quan veien que el món se’ls oferia. La dansa del misteriós objecte evanescent, en canvi, és ben silenciosa.

Ara sents unes rialles que mica en mica adopten un to entremaliat. Són d’una parella jove que s’ha instal·lat en un pis proper. Faran l’amor, segur. La frescor de la marinada els deu haver eixorivit el desig amb el mateix doll d’energia que ara fa pujar amunt, amunt, cap al sostre, l’estranya voliana. No tot està perdut.

Les cigales rasquen les ales frenèticament a la bosquina. El soroll és constant i intens. De vegades sembla compacte, com el d’un motor, i de vegades sembla obeir un compàs vacil·lant. Milers i milers de cuques boscanes són el baix continu que acompanya la fi del vol de la papallona encantada, que ara aterra prop de la butaca. La criatura l’atrapa. Què és això, et pregunta.

Mires cap a la finestra. Tot és estiu. Tot és joia. Tot és vida. No res, li dius. Coses d’abans, de fa molts anys. Coses que ja no tenen cap utilitat. Agafes la mascareta i la tornes a posar dins del llibre, on feia de punt. El tanques i el deixes una altra vegada a la prestatgeria. Anem a la plaça a fer un gelat, va.

La fotografia de capçalera és de l’Amàlia Huete.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s