(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes del 30 d’octubre de 2020)
La veritat és veure llostrejar el sol d’octubre sobre un mar encrespat, intensament blau i roig, des dels turons del Garraf. Sentir-ne el tímid escalf a la pell suada com una bes mentre a les vinyes, ja collides, s’encalma el vent de la nit. Eixorivir-se amb el primer fred tardoral i percebre el tacte càlid i pertorbador de la bellesa. Però ens conformem amb els centenars de fotos de postes i sortides de sol que ens arriben per Twitter, Facebook o Instagram. La digitalització a marxes forçades; el Zoom, el Teams, el Jitsi, o els grups de WhatsApp desbocats ens allunyen de la realitat sensible, i també dels altres, més que mai.
Vivim, doncs, un estrany ball de màscares. I no estic parlant de les que ens posem per estalviar capellans al proïsme, sinó de la mascarada de les pantalles. Qui hi ha a l’altre costat? Les identitats digitals ja no són necessàriament persones. Poden ser trolls que escampen notícies falses, difamen, insulten a nivell local, nacional i global. El món digital ha accelerat i multiplicat l’afició humana per la mentida.
Les falses tafaneries, aquelles mirades suspicaces acompanyades de xiuxiuejos tan pròpies de les societats rurals, aquell assenyalar sense assenyalar (perquè és de mala educació assenyalar), aquell atribuir embarassos, romanços, malures i martingales als altres aprofitant la penombra dels quartos de reixa, les escletxes de les persianes de corda o la impunitat de les converses de taverna, avui són norma. Als anys 60, Marshall Mc Luhan va pronosticar que els avenços tecnològics ens durien al llogaret global. Hi som de ple.
Quan Mc Luhan profetitzava i encara dècades més tard, una falsedat podia sobreviure anys i panys en un poble com Sitges o Ribes i destrossar la vida de qualsevol. Tot començava amb unes paraules casuals o malintencionades que algú repetia amb sal i pebre per captar l’atenció. Les paraules poden arribar a modificar moltes coses només per enganxar i seduir: és la seva manera de sobreviure, a cavall dels nostres interessos, enveges i vanitats. Qualsevol és crític amb una falsedat que no li convé, però no ho és gens quan ja li va bé. A les paraules, la veritat se’ls en fot. I a molta gent, també.
En el llogaret global vivim enmig d’una xerrera ingent i cada vegada costa més de destriar les veritats de les falses notícies o fake-news. Byung-Chul ens posa en guàrdia a La societat de la transparència: “Un augment d’informació i comunicació no aclareix per si sol el món. La transparència tampoc el fa clarivident. La massa d’informació no engendra cap veritat”. Roger Mas, a l’Oda a Francesc Pujols, canta “Roda que roda el món / mes sempre la veritat / desperta del seu son”. S’equivoca. Les paraules són més poderoses que la veritat.
Podem buscar la veritat en el sentit comú, sí. Suggereixo de fer-ho en el vi. In vino veritas. No hi ha tanta diferència. De fet, el sentit comú no és altra cosa que un cup on fermenten totes les paraules que hem sentit al llarg de la vida. Proverbis i refranys que sentíem d’infants: “Els nens beuen aigua i els adults, vi”, “El vi fa sang, l’aigua fa reguerots”, “S’ha de saber beure i s’ha de saber pixar”. Algunes dosis de ciència; per exemple, la notícia d’un estudi científic que afirmava que una mica de vi negre al dia és sa (quants estudis més recordem sobre el vi?). I les paraules de l’autoritat: les lleis que afirmen que el vi és legal, no com el cànnabis, i fins i tot protegit en prestigioses denominacions d’origen legalment establertes. O els mites i les creences que ens recorden que el vi és sagrat i, en versió laica i ecologista, un do de la natura. O l’ànima del Penedès. I, esclar, la poesia: “El dia torça el coll / com una espiga plena. / La nit és tota per a nosaltres. / Encén el vi.” que escrivia Vinyoli. Escrivia tant com bevia, diuen. En fi, el sentit comú és el mig amic que ens fa agafar una bufa fent-nos creure que la veritat és que som ciutadans exemplars, sibarites, compromesos amb els productors de proximitat i en comunió amb la mare naturalesa.
Tot fos com el vi! Klemperer, Steiner o Lluís Duch han explicat prou bé que, de gota en gota, l’odi intoxica i deforma el llenguatge abans dels pitjors moments de la humanitat. I el que llegim cada dia a les xarxes no presagia res de bo.
Abans, doncs, que el virus monstruós ens manllevi el gust i l’olfacte i les paraules tòxiques generin directament monstres, beguem. Però que ningú no ens faci beure a galet si no en tenim ganes. I si ho fem, xerriquem, xerriquem sorollosament i de gust perquè tots els sabors de la mentida es tornin veritat quan esclatin al paladar. Com l’albada d’octubre als ulls i la pell, el plaer als sentits és l’única certesa que les paraules no poden falsejar.
lleures digitals 