Temps de traïdors

(Publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes, el 5.11.2021)

Joan Margarit, el poeta, encapçala la composició “Monuments” amb aquests dos versos: “El buit que sents, més gran cada vegada / són les traïcions”. Avishai Margalit, el filòsof jueu, dissecciona la traïdoria a l’assaig De la traïció: des de l’alta traïció geopolítica a la traïció en  entorns quotidians. La presenta com un trencament d’expectatives en un entorn de relacions molt estretes o denses; ell en diu “thick”. Si no hem viscut dins d’aquesta densitat, si no ens hem sentit la mateixa carn (ideològica, comunitària, moral, amistosa, familiar…), podem tenir grans conflictes amb algú, però no patir traïcions.

La traïció de vegades és inevitable, accidental o fins i tot inconscient, però, segons Margalit, si és percebuda com a tal per algun dels afectats, ja existeix i genera dolor en qui se sent traït i vergonya en qui es troba en posició de trair. L’assagista reconeix que tothom en algun moment ha estat traïdor o traït, però això no alleuja ni la vergonya d’un ni el dolor de l’altre, sigui en l’àmbit que sigui. 

Sovint, quan hi ha confrontacions, la diferència entre traïdor i traït és de posició. Tornant al poema “Monuments”, en algunes edicions el segon vers canvia: “El buit que sents, més gran cada vegada, / és dels traïdors”. La diferència és mínima, però podem interpretar que si aquest buit és dels traïdors i el sents, el traïdor ets tu. Amb el canvi, la posició del poeta també canvia, com va canviar la posició pública de Joan Margarit, de manera ben injusta, mesos abans de morir. Aquí he de reconèixer que interpretar un poema sempre és trair-lo, però és una traïció necessària, perquè llegir sempre és interpretar.

La paraula traïdor, en veu alta, fa estremir. La primera vegada que la vaig sentir cridar va ser en una trifulga política de poble, l’any 1991. No anava per mi, evidentment, però llavors jo era massa tendre i aquestes coses m’enervaven malaltissament. Hi havia odi en les mirades i un ambient elèctric que, vist en perspectiva, fa riure. Després de trenta anys, segur que dec haver participat en cridòries tan injustes com aquella o més, amb la paraula traïdor explícita o latent. Sovint, per causes ridícules o trivials. És fàcil odiar  agombolat per la comunitat i és una gran vergonya.

D’aquestes performances de l’odi que recauen sobre un únic culpable, sovint el traïdor, val la pena recordar què en diu René Girard al llibre Veig Satanàs caure com un llamp (Fragmenta). Segons Girard, les societats tanquen molts problemes agafant un boc expiatori, carregant-li tot el pes del mal que ha fet i del que no ha fet, negant-li qualsevol mena de misericòrdia i sacrificant-lo enmig d’un gran escàndol. Després se senten netes, com si haguessin fet bugada, i creuen que poden canviar de tema. Però no han resolt res.

És lamentable veure com la cerca, l’assenyalament i la persecució de traïdors a les xarxes (la “cultura de la cancel·lació”) esdevé una pràctica ben habitual a la Catalunya dels nostres dies quan, sovint, no hi ha cap traïció, sinó simplement la lliure expressió d’un criteri, d’un punt de vista propi i diferent del de l’entorn, d’un matís o d’un desacord radical, cosa que també és ben legítima. A les xarxes, massa vegades, es tracta igual un divergent que un malfactor.

Sap greu constatar-ho, però aquesta constant exaltació de l’odi i l’assenyalament continu de traïdors reprodueixen tics sociològics que van ser determinants en la crueltat a la rereguarda durant el conflicte de 1936-1939, tics que Carles Cardó descrivia en els dos bàndols a Les dues tradicions. Com a societat, ens assemblem més a la que va possibilitar aquella carnisseria.

De la mateixa manera que la paraula “feixista” s’utilitza indiscriminadament per desqualificar adversaris, cosa que la banalitza i a llarg termini la inutilitza, la paraula “traïdor” es fa servir a tort i a dret i ningú no para atenció a les pròpies traïcions quotidianes, inevitables o no, conscients o no. La qüestió és desvestir el dissident de tota humanitat, preparar-lo per al sacrifici i posar-lo sobre l’altar com una oblació salvífica (“val més que mori un sol home”), en comptes de buscar racionalment camins d’entesa i futur per a tothom. 

Ens hauria de preocupar la salut moral de la nostra societat. Ens hauria de preocupar que el simple fet de divergir o de buscar camins de concòrdia en un conflicte pugui convertir algú en traïdor. Temo, però, que lamentar-me’n deu sonar tan rovellat com la veu que Margarit sentia dins dels decrèpits monuments del seu poema: “un ressò / de buit, perduda en un entramat de ferro / que s’esfulla en lleugeres llesques d’òxid”.