Vine, vine, Emmanuel

(publicat a L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el 18.11.2022)

Ara que s’acosta l’Advent i arriben els dies més foscos de l’any ressona el prec del poble d’Israel: vine, vine, Emmanuel. Ara que tornen a apallissar homosexuals, vine, vine Emmanuel. Vine somrient com l’àngel d’ales acollidores de Bethesda Fountain, però per si les mosques, porta una espasa làser a la mà dreta. Ara que la societat tan diversa i tolerant com imperfecta que hem viscut es replega cap a noves i preocupants unanimitats, vine, vine Emmanuel. Ara que aquesta Europa que ens havia d’il·luminar és com un misto que ens crema el cap dels dits, vine, vine, Emmanuel. Ara que, com tu, ja sabem què és una epidèmia, vine, vine, Emmanuel.

T’agradava la música com als joves de la teva edat, feies festes, ho recordo, en un quarto en què hi havia una calaixera amb una marededéu de nas arronsat, que tapàveu amb un llençol. Psicodèlia, beguda, fum, lo normal. Recordo el teu tocadiscos, els discos que tenies i alguns llibres que t’interessaven, com els volums de la Fauna ibérica de Salvat, perquè t’agradaven molt, també, els animals. Ara agraden a tothom. Recordo vivament quan anàvem al torrent de l’Espluga a buscar borra i terra roja i com t’ajudava a fer el pessebre al bufet. Hi tenies traça i sensibilitat. Jo mai no en vaig tenir tanta.

Tenies vuit anys més que jo, però era evident que eres d’una altra generació, una generació que havia trencat moltes barreres, però, tot i això, hi havia en tu una candidesa excepcional. I eres tan elemental com agosarat. Com un exercici de llibertat vas anar-te’n a Barcelona, vas intentar negocis, vas viure com vas voler. Vas ser un gai a la Gràcia dels 80, en què es barrejaven teresines, gitanos i gent que volia viure amb llibertat i sense renúncies. Enmig de la grisor generalitzada, una anticipació del que va venir, del que ara s’esvaeix.

Sovint, quan som adolescents, arrosseguem infàmies de criatura que costen d’extingir i recordo haver fet de corretja de transmissió d’afirmacions que ara podrien sonar homòfobes, però que eren les naturals en l’ambient de l’època i que et devien incomodar. Em ve a la memòria, anys més tard, una conversa amb tu, redemptora, en un banc a l’Eixample, un matí assolellat de primavera. Llavors treballaves en una empresa de congelats. Duies les mans plenes de talls del tacte amb el glaç. Estaves cansat i començaves a emmalaltir sovint. Tenies, ja, les primeres taques a la pell i en sabies la causa i m’ho vas explicar com Jesús a Nicodem. I jo, com Nicodem, començava a entendre’t, però no et comprenia en tota la profunditat, encara.

Reduït a la mínima expressió, cec, minúscul i eixarreït, blanc com un altar sense paraments, et vas morir als Camils a la tardor de 1990. En tenies 30. I aquella mort dolorosa i plagada d’estigmes va trencar dintre meu rigideses i prejudicis. Ningú se salva sol, de res. Ni persones ni pobles. Sempre és l’altre qui ens salva. L’Altre o l’altre. L’Altre, Déu. L’altre, home. L’altre, cadàver. L’altre, diferent. I sovint no sap que salva, quan ho fa. I hi ha qui perdent-se, salva. I qui salva morint i a contracor a la flor de la vida. La Gràcia és maldestra.

Però seria injust si només et tingués com un símbol salvífic. Ho seria molt. El dolor era devastador. El teu, que havia sigut tan intens, tan palpable, tan sagnant, ofegat ja en la inanitat d’aquell cadàver minúscul en què t’havies tornat. Ben viu, però, en els teus amics. Ben viu en les teves germanes i ton germà. Ben viu, també, en el de l’avi. I vivíssim en les set espases de dolor clavades al cor de la iaia. I, també, ben segur, en algú que t’estimava i que no era pas on hauria d’haver estat, davant de tots nosaltres, el dia del teu enterro. No en sabíem més.

Si no el primer, vas ser dels primers a Ribes. Evoco amb tristor la sensació de tabú i de certa irrealitat que ho voltava tot aquell dia. Ni nosaltres ni ningú davant nostre pronunciava el nom de la bèstia, la sida. Llavors, als diaris, encara escrivien SIDA, amb unes majúscules com ullals esmolats que invitaven a girar la vista cap a gasetilles més indulgents.

Al cap de sis anys, te’m vas aparèixer. Va ser al Nacional mentre veia Àngels a Amèrica – El mil·lenni s’acosta de Tony Kushner. Et vaig veure en la pell de Francesc Orella i et vaig sentir en la seva veu trencada quan el visitava l’àngel. En aquell moment vaig comprendre més coses de les que m’havies explicat i em vaig quedar lívid a la butaca. Aquell dia et vaig tornar a sentir a prop.

Avui m’he empassat la sèrie completa que en van fer a HBO. Després t’he recordat serenament. Que en soc de vell al teu costat, ara. Sento no haver-te pogut agrair el que vindria, el que ara perilla, el que potser perdrem. Perquè ara tots som en un món que es tanca i que llavors s’obria esclatant. Vine, oh, Emmanuel, a salvar-nos, perquè qui salva és qui viu i ensenya a viure en llibertat i amb coratge. Oh, Emmanuel, estimat i enyorat tiet Manel.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s